La independència de la justícia

Les decisions de la jutge de l’Audiència Nacional Carmen Lamela –enviament a presó de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i de l’exvicepresident Oriol Junqueras i vuit exconsellers posteriorment— han ressuscitat les acusacions sobre la falta d’independència de la justícia a Espanya. Tant les querelles presentades per la fiscalia com les interlocutòries de presó de la jutge són discutibles, però això no vol dir que les seves decisions estiguin predeterminades per interessos polítics, encara que el fiscal general de l’Estat sigui nomenat pel Govern i la fiscalia sigui un òrgan jeràrquic. Aquesta afirmació, no obstant, seria més ferma si de vegades des del Govern no s’avancessin decisions judicials abans que es produeixin.

Espanya és un Estat de dret amb divisió de poders, encara que aquest marc, imprescindible i comú a tots els països de la Unió Europea, sigui posat en dubte pels partits independentistes. L’ingrés a la presó incondicional de gairebé tot el Govern destituït és un fet dolorós i desproporcionat, sobretot perquè un dels delictes que s’atribueixen als querellats, el de rebel·lió, està fortament qüestionat, segons sembla, fins i tot per la fiscalia del Suprem, que veuria més ajustat el de conspiració per a la rebel·lió. Però fins i tot si analitzem les decisions de la magistrada Lamela des del punt de vista de l’oportunitat política, no sembla que afavoreixin ni el partit del Govern ni els partits contraris a la independència. Més aviat, al contrari, han servit per reanimar i reagrupar l’independentisme després dels dies de perplexitat i desconcert viscuts després de l’aprovació de la declaració unilateral d’independència i la convocatòria immediata d’eleccions a l’aplicar-se l’article 155 de la Constitució.

Sent discutibles els delictes, no ho és que els empresonats no són presos polítics, sinó polítics presos. Ningú ha sigut enviat a la presó per les seves idees, sinó per actuacions que poden ser susceptibles de judici i condemna. Qualificar els integrants del Govern destituït com a presos polítics és un insult als verdaders presos de consciència i una banalització de les dictadures, com el franquisme, en les quals sí que hi ha presos polítics. S’ha arribat a excloure de la categoria l’exconseller Santi Vila, s’ha de suposar que perquè discrepa de la resta, cosa que desemmascara la intenció política del qualificatiu.