¿Qui és aquest cop l'agent provocador?

Fa 10 dies a Catalunya flotava un consens. L’article 155 no agradava i la independència de 72 escons no era viable. La fractura social i la marxa d’empreses angoixaven. L’únic remei era l’avançament electoral.

Era tan així que fins i tot Carles Puigdemont va estar a punt de decidir-ho. Al final, Mariano Rajoy va aplicar un 155 curt i amb eleccions immediates. Es va guanyar un respecte. La suspensió de l’autonomia –per primera vegada des de Josep Tarradellas– era un desastre, però hi hauria eleccions. Va sorgir un nuvolet d’alleujament social. ¿Era el mal menor? El separatisme no es va mobilitzar i només va protestar de manera simbòlica o grotesca (la fuga de Puigdemont a Brussel·les amb consellers d’anada i tornada). Al carrer hi va haver tranquil·litat, no exempta de tensió, i els partits –tots– es van preparar per a la convocatòria electoral. 

Caldria proposar fulls de ruta creïbles i explicar per què la fractura social havia arribat tan lluny i els bancs i les empreses fugien. L’independentisme no podia tornar a proposar una cosa que ja havia fracassat. O sí, i llavors perdria força entre els qui pensen i dubten, que en deuen ser bastants.

Però la decisió de dijous passat de la jutge Carmen Lamela d’enviar a la presó vuit consellers del Govern de Catalunya –destituïts sí, però democràticament elegits– ha tornat a trastocar-ho tot. La mateixa nit van tornar les cassolades, divendres hi va haver talls de carrers i manifestacions, es prepara una vaga per dimecres que ve i una gran manifestació per al dissabte 11. Els separatistes estan irritats i molts altres ciutadans no aproven la brutalitat. El delicte no ha de quedar impune, però tothom té dret a la presumpció d’innocència –el PP ho repeteix cada dia– i a un judici just. Per això la presó provisional ha de ser excepcional. Regna la consternació. La prova és que no he sentit cap polític català –ni Xavier García Albiol– aplaudir la mesura.

La tornada de la indignació

Ara l’independentisme ja no haurà d’explicar la seva gestió ni justificar les mentides ni els fracassos. Tornarà un altre cop al que sempre li funciona: la indignació contra els excessos de Madrid. Hi hagi o no llista unitària secessionista, la campanya serà més crispada i maniquea. És cert que el peix ja està molt venut, però als separatistes desmobilitzats els han regalat un elixir revitalitzant. L’abstenció del separatista avergonyit serà combatuda amb la irritació.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I tot això es podia evitar. La jutge és independent i pot mancar –és evident– d’un mínim de cultura política, però la petició de presó sense fiança és de la fiscalia. I el fiscal ha d’obeir el Govern en assumptes d’Estat (i Catalunya ho és). En cas contrari pot ser cessat. ¿Hi ha embolic a la fiscalia, perquè el Suprem –contra Carme Forcadell– actua de forma contrària a la de l’Audiència Nacional? ¿El fiscal no hi pinta res o està abduït pel nacionalisme espanyolista? ¿Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría pensen una cosa un dia i la contrària l’endemà al matí? ¿José Manuel Maza no obeeix? 

Tot s’ha enverinat una altra vegada i hi ha inquietants interrogants sobre la identitat de l’agent provocador. Sempre hi ha un pitjor.