¿Cap on mirem?

Última setmana d’agost. Primera reunió de l’e­quip després de les vacances. Tornàvem amb el xoc dels atemptats. Hi havia unanimitat: s’ha de començar la temporada parlant-ne. S’ha d’anar on l’autodenominat Estat Islàmic (cada vegada li queda menys d’Estat) ha imposat la seva llei. On atempten diàriament, i no com aquí, que ho fan de tant en tant, tot i que quan ho fan quedem completament consternats. 

Així vam decidir viatjar a Mossul (penúltima capital de Daesh a l’Iraq) i a Raqqa (l’última gran capital que han tingut a Síria). Era el nostre viatge més arriscat en 10 anys d’història del programa. La nostra primera vegada en la guerra, nosaltres que no som ni Gervasio Sánchez, ni Ramón Lobo, ni Pérez Reverte, ni Espinosa, ni García Vilanova, ni Marginedas, ni Pampliega. Uns principiants en zona de conflicte. Però hi vam anar.

Des d’aquella primera reunió, fa tot just dos mesos, sembla que hagi passat una vida. I que dels atemptats i de la cèl·lula de Ripoll ja no se’n recordi ningú. Ara tot ho monopolitza la situació de Catalunya, i no dic pas que no sigui important. De fet reconec que si Puigdemont ens hagués donat una entrevista a Brussel·les, hauria aixecat el programa de Mossul i Raqqa. ¿Per què? En teoria per l’interès (encara que dubto que ens digués res de nou). I perquè pocs temes com el procés són més eficaços ara mateix a la televisió. És el gran reality show de la tele espanyola i catalana. Ni Gran hermano el supera. 

El procés enganxa l'audiència

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El procés dona audiències, té trama, personatges ben dibuixats, girs de guió inesperats, tensió narrativa i molts episodis de vergonya aliena. Potser hi falta una mica de sexe, encara que la pornografia ja s’han encarregat de posar-la uns policies a les portes de l’Audiència Nacional comentant de manera repugnant la presó de Junqueras. El procés és comercial: la seva trama enganxa un públic que consumeix episodis com qui s’empassa tres temporades de Joc de trons un cap de setmana.

Per això aquesta setmana molta gent ens ha dit: ¿Com és que no comenceu la temporada de Salvados parlant de Catalunya? Perquè potser també és el moment de mirar cap a altres latituds. Perquè aquesta setmana ni l’atemptat de Nova York ha eclipsat Catalunya. Perquè els asseguro que val la pena conèixer la vida dels que han patit durant anys la tirania de l’ISIS, perquè caminant per Raqqa vam trobar un espanyol que combat Daesh, perquè vam veure com en ple cor del Pròxim Orient s’està produint la que segurament és la revolució feminista més important a escala mundial, la de les dones del Kurdistan sirià, un exemple de coratge, de valentia, de lleialtat, de dignitat. Perquè tot això que ens sembla tan llunyà no ho és tant. I perquè a vegades s’ha de deixar de banda la comercialitat i pensar en el compromís que suposa aquesta professió. Encara que ho acabis fent perquè Puigdemont no et dona una altra entrevista.