Fed-realisme

La política proposa solucions temporals

per a problemes permanents

John Gray

S’ha parlat molt de la realitat paral·lela en què viu l’independentisme, però aquesta frase feta és una trampa perquè afirma que hi poden haver dues realitats simultànies, cosa que pertany més aviat a la ciència-ficció. L’independentisme és una utopia amb la seva ornamentació emocional i el seu horitzó blau que poc té a veure amb el que és possible. Per això avui trenco una llança en favor del realisme polític; en favor que les propostes polítiques que apareguin en l’escenari electoral del 21-D siguin possibilistes i contribueixin a restaurar l’amabilitat i a sortir de l’embús.

Abans que res, reconeguem que l’Estat continua sent la unitat política fonamental. Potser un dels pocs encerts de Francis Fukuyama va ser la seva insistència en la construcció i el manteniment dels Estats com a forma nuclear d’organitzar el poder, la convivència i la sociabilitat. Les nacions, les regions, les euroregions, i qualsevol altra forma d’identitat col·lectiva no seran, evidentment no a curt termini, referents polítics. Això sí, hi ha moltes formes d’Estat i aquí és on entra la reforma del nostre.

En segon lloc, el realisme polític no entén de solucions definitives. A cada moment històric, amb els seus conflictes específics, hi corresponen opcions diferents. Per això és injust que els milennials vulguin destruir els èxits del 78 des de la perspectiva del 2017. És un anacronisme i un error de concepte que arrossega les propostes de l’així anomenada nova esquerra. El realisme polític avui implica la recuperació de l’esperit del 78 no per repetir el que es va fer llavors sinó per abordar amb èxit els reptes socials i polítics que han emergit al llarg de les quatre dècades de l’Estat de les Autonomies.

Per això el referèndum pactat no es pot defensar com a solució definitiva perquè, fins i tot suposant que pogués portar-se a terme dins d’un nou marc legal, seria motiu de noves divisions binàries (¿quin percentatge de vots dona prou claredat a la resposta?) i, tal com s’ha vist al Quebec i a Escòcia, la presumible derrota de l’independentisme seria tan sols un accident que es podria reparar amb un altre referèndum i així successivament.

La màgia de la història

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Tres: la permanència del problema. És curiós que l’independentisme utilitzi la durada secular del conflicte entre Catalunya i Espanya per armar-se de raó. Des del 1714, sinó des dels Reis Catòlics, fins al fallit Estatut del 2006, totes les dates són útils per sostenir un ¡ja n’hi ha prou! i actuar en conseqüència. Siguem realistes: reconeguem la permanència  del problema; en això rau la màgia de la història i la raó última de la democràcia. Al capdavall, el consens democràtic busca la pau i la convivència i no una suposada veritat històrica. La permanència del problema exigeix solucions diferents en cada moment però de cap manera obliga que algú s’erigeixi en el Gran Solucionador.

Considero que el federalisme o, més ben dit, el fed-realisme, aporta novetats substancials que recullen els tres punts enunciats més amunt. Té en compte la realitat nuclear d’un Estat reformat, recupera la transversalitat del 78 i és la millor solució temporal per a un problema permanent.