Europa i el 21-D

La fragilitat d’un projecte europeu més burocràtic que democràtic i més pendent dels mercats que de la política s’ha fet del tot evident amb la crisi dels refugiats i amb la crisi catalana. La Unió Europea és un club d’estats bàsicament cimentat per interessos econòmics encreuats. Cert. Però el món seria una mica pitjor sense la Unió Europea, i el conflicte democràtic entre el sobiranisme català i l’Estat espanyol encara seria més descarnat. Amagat sota l’escuma de la representació política convencional, la Unió Europea està tenint un paper significatiu en el cas català. Dos fets ho confirmen de forma inequívoca: la convocatòria exprés d’eleccions autonòmiques i el paper de la justícia belga.

Vivim temps polítics accelerats. Fa deu dies, el Parlament formalitzava la declaració d’independència i el Govern espanyol activava l’article 155 amb eleccions autonòmiques immediates. Analistes solvents van lloar la urgent convocatòria electoral com un hàbil moviment de Rajoy. Però no. De fet, el pla de Rajoy, llargament planificat, era un altre. Contemplava una intervenció més dura i més sostinguda en el temps. Però aquest pla xocava amb les prioritats de la Unió Europea: sortida ràpida i no violenta per garantir l’estabilitat com més aviat millor. Els ritmes de la Unió Europea no són els ritmes del Regne d’Espanya... El pla de Rajoy havia previst l’acció coordinada del Govern espanyol, la fiscalia i el sector més controlat de l’Audiència Nacional. I per funcionar necessitava comptar amb un marge de temps prou dilatat per dosificar la gestió de la repressió. El fiscal Maza era la peça angular d’aquest projecte. Però l’escenari d’una convocatòria immediata d’eleccions ha canviat bruscament les coordenades polítiques sense que el fiscal Maza hagi sabut o hagi volgut reescriure el guió. Resultat: el primer acte electoral del 21-D ha estat l’empresonament humiliant de gran part del Govern democràtic de Catalunya.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però la UE també és actora del conflicte sense haver-ho previst. ¿Com? Per efecte de l’exili belga de la part del Govern de Catalunya no empresonat. Aquesta situació, tampoc prevista des de Madrid, ha tingut un doble efecte des del punt de vista de la internacionalització del conflicte. Per una banda, ha augmentat la seva dimensió mediàtica global i, per l’altra, ha internacionalitzat la judicialització provocada pel mateix Govern espanyol. Des d’ahir, la justícia espanyola està sota la lupa dels organismes internacionals. De manera que s’han acabat segons quines alegries jurídiques carpetovetòniques.

¿I ara què? De fet, tot està focalitzat en les eleccions del 21-D. Unes eleccions en què els camps estan perfectament delimitats. D’una banda, el bloc dinàstic, el bloc del 155, i de l’altra, el bloc sobiranista, el bloc republicà. No cal tenir cap bola de vidre per avançar que el bloc dinàstic no podrà governar. El dubte és si els partits programàticament independentistes (junts o per separat) tindran més del 50% del vots. Per intentar impedir això els poders de l’Estat només tenen una arma: una tremenda campanya de por. Per terra mar i aire.