Buscar brega

En campanya electoral es viuen moments realment curiosos. Diria que irrepetibles en altres moments més pausats, si és que encara n’hi ha, de la vida política. Recordo aquelles senyores que li cridaven «¡guapo!» a Rajoy i ell responia amb sorna: «La seva generositat no té límits». Crec que va ser Zapatero el que, atacat per una sexagenària molt entusiasta, va haver de veure com a la senyora li queia la dentadura en el moment en què el president s’hi acostava per deixar-se besar sonorament a la galta. També van estar a punt de robar-li l’anell de casament, tant tocament i tanta arrambada. Se m’acudeixen centenars de moments memorables, com aquell dia en què diversos militants es van barallar per tocar-li el braç a Rita Barberá i l’exalcaldessa va acabar lesionada a l’hospital. O aquell míting en què Alfonso Rus, sempre simpàtic i amb aroma de corrupció, els va dir als assistents: «O voteu Arias Cañete o us dono una pallissa». Després es viuen moments molt més tensos, com aquella nit en què un jove li va donar un cop de puny a Rajoy mentre passejava per Pontevedra. El president del PP va arribar a l’acte amb retard, sense ulleres, amb la cara envermellida i fent gala d’un interessant sentit de l’humor: «Jo he estat enganxant cartells a Pontevedra. Sí, també s’hi enganxaven cartells».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

De moments com aquests n’hi ha molts, però segurament no en viurem cap en la campanya electoral que se’ns acosta a Catalunya. En l’última, la de les plebiscitàries, sí que hi havia cert ambient de desimboltura. Recordo Raül Romeva dient-los als estudiants que havien d’independitzar-se d’Espanya per vestir com volguessin i fer l’amor les vegades que volguessin. No se m’hauria acudit mai culpar de l’escassetat en aquest terreny l’Estat opressor, però segurament és molt més reconfortant que fixar la mirada en un mateix.

Que no es trenqui res més 

En aquesta campanya, crec que no. No hi haurà espai per a això. Els partits independentistes estan en una altra pantalla, amb un candidat fugit a Bèlgica, mig Govern a la presó i unes eleccions autonòmiques, unes altres, encara que els pesi. A ningú li pot semblar edificant el que ens ve al damunt. Serà una campanya buscant brega, amb mig arc parlamentari ferit en el seu orgull i, tant de bo m’equivoqui, un altre mig traient pit per l’aplicació del 155. A veure qui té l’aplicació més gran. Mai a l’Espanya democràtica hi ha hagut una època preelectoral tan sorollosa, tan agitada, amb tantes sensibilitats a flor de pell, amb candidats a la fuga o escrivint cartes des de la seva cel·la. I haurem de sentir de tot. M’agradaria, i és molt demanar, que no es trenqui res més. Que l’Estat no caigui en la temptació d’aixafar el que quedi de bo, que és molt poc. Ànim a tots.