Consells d'un Nobel per a Catalunya

El 2014, Reinhard Selten, premi Nobel d’economia, va ser rebut a la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres com a acadèmic corresponent per a Alemanya. Uns dies després d’aquell acte vaig tenir l’ocasió de llegir una entrevista sobre les seves aportacions a la ciència econòmica per les quals es va fer mereixedor del premi Nobel: la teoria de jocs. El periodista li va preguntar si les relacions entre Catalunya i Espanya són un joc win-win, en què tots hi guanyen; un joc de suma zero, en el qual el que un guanya ho perd l’altre, o de suma negativa, en què tots hi perden. Selten va respondre que, quan es negocien emocions, el més probable és que sigui un joc de suma zero o, pitjor, que tots hi perdin.

«Un moment –protesta el lector–. ¿Pretens dir que la independència és un joc d’emocions?». ¡Oh!, no vull ofendre a ningú. Naturalment, molts dels arguments que s’han donat en el debat tenen més d’emocions que d’evidències, i no són una bona base per a la presa de decisions. Però si el lector ho prefereix, direm que és una qüestió de principis i drets. En tot cas, això no facilita la sortida quan, per exemple, s’enfronten dos principis del mateix nivell, com serien la innegociabilitat de la unitat d’un país davant el dret irrenunciable dels ciutadans d’un territori a decidir el seu futur.

Baixar a la situació concreta

El problema és que, en un enfrontament d’aquest tipus, no disposem de criteris objectius que puguin acceptar les dues parts, com podria ser la preeminència d’un d’aquests criteris, o l’existència d’un principi superior o d’una autoritat internacional que pugui decidir. Això no vol dir que la discussió sobre principis o drets no sigui necessària, que ho és, sinó que la discussió ha de baixar a la situació concreta de temps, lloc, persones, històries, greuges i reivindicacions. 

O sigui, hem d’entrar en el terreny dels procediments i de la negociació, que és on ens trobarem després del 21-D, sigui quin sigui el resultat de les eleccions. I això em fa tornar a l’entrevista, en què el premi Nobel posa un exemple que ens pot servir. Volem comprar una casa i comencem a fer les visites: aquesta està ben situada, però és fosca; aquella és gran, però el barri no m’agrada… Selten recomana: «Posi xifres a les emocions; no les deixi flotar sense control al seu interior. Faci una llista del que necessita, no del que vol en un pis… Recordi quantes hores de feina li costarà pagar-ho… i així evitarà caure en l’eufòria o bé en la depressió, indesitjables quan s’ha de prendre una decisió amb conseqüències que condicionaran la resta de la seva vida».

La negociació ha de ser sobre cobraments i pagaments, drets i obligacions, què faràs tu i què faré jo… No sobre emocions o principis. I això, ja ho he dit, val tant si el resultat del 21-D és un o altre, perquè, en tot cas, el conflicte ja ha posat de manifest que hi ha moltes coses que no funcionen. No es tracta de trobar culpables, sinó solucions, encara que ja s’han dit moltes coses que no es podran oblidar en la taula de negociacions –i en la vida diària–. En aquest diari es recollia, fa uns dies, el que s’havia dit en una reunió al Cercle d’Economia sobre el finançament autonòmic: «Falta d’empatia… ningú està content, ningú parla amb una visió global… no entenem les raons dels altres… falten enfocaments globals».

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

El 21-D, cada ciutadà de Catalunya votarà per la casa que li agradaria comprar. Com recomanava Selten, abans hauria d’haver fet els comptes, no només econòmics sinó també de sentiments ferits, d’empipaments que cremen, d’amics perduts… Els polítics els haurien d’ajudar, però, com recordava el periodista, no sempre són racionals, cosa a la qual el premi Nobel responia: «Els electors haurien de ser-ho, llavors». ¡Gràcies pel consell!

Escoltar i fer concessions

Acabo amb unes quantes recomanacions que solen fer els mediadors en conflictes perquè, encara que vostè i jo no seguem a la taula de negociació, hi serem presents, d’alguna manera, suplint, si fa falta, la incompleta racionalitat dels nostres representants: intenti entendre per què l’altre pensa d’una altra manera; no remogui el passat; esforci’s per escoltar; miri d’aconseguir una comunicació fluida i clara, encara que l’altre faci soroll i enterboleixi les aigües; estigui disposat a fer concessions. I no oblidi que, l’endemà, la vida seguirà: no deixi ferits en el seu camí.