Llibertat, presó, exili...

La carrera de Puigdemont està sent meteòrica: d’alcalde de capital de província a president de la Generalitat a dit i després fugaç president de la República Catalana a l’exili fins a constituir-se en martell d’heretges de la Unió Europea: Mannneken Pis estelat. Arribat tan alt, Girona se li quedarà en no res.

    

Vull recordar-li, president (el tracte protocol·lari no es perd), que totes les seves presumptes proeses no són més que clamorosos errors de la política espanyola (a l’aporrinar ciutadans convençudíssims de les profecies i mentides que el seu Govern, amb la inestimable col·laboració de TV-3 i Catalunya Ràdio, ha estat abocant sobre set milions de porosos ciutadans) i de la justícia espanyola, que no ha sabut tenir en compte que amb segons quines decisions pot ser pitjor el remei que la malaltia. Lamela es va passar mil pobles (potser el més perjudicat políticament –inadequada presó a part, fàbrica de màrtirs– és Rajoy; el jutge Llanera ha sigut jutge, no part). Però mantenir encara avui que tota la llarga llista de jeroglífics als quals ha recorregut el secessionisme fins a proclamar una república de broma –evitant despenjar la bandera espanyola del pal del Palau, això sí– no mereixien el lògic i rotund no europeu (ni Flandes) és, simplement, viure en un altre món, el seu, que pretenen que sigui el de tots.

Una buida frase altisonant

No, senyor Puigdemont, vostè no ha volgut ser el president de tots els catalans i catalanes. El tan reiterat «mandat del poble», sorgit d’un referèndum ja només simbòlic abans de celebrar-se, tan sols és una buida frase altisonant per declinar responsabilitats i confiar-ho tot al desig de carrer de menys de la meitat de la soferta i sofrent població. ¿On estaven les estructures d’Estat, mentiders? ¿Igualarà la gran manifestació d’avui Forcadell i Vila en la seva condició de traïdors? Per més que cridin «Som república», la cessada presidenta del Parlament ho va negar dijous a Madrid. Poseu-vos d’acord, per favor. Necessitem polítics, no registradors de la propietat ni boy scouts.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

    

Que Europa no viu el seu millor moment és evident: només s’han de comptar els refugiats que es va comprometre a emparar el Vell Continent, així com l’imparable ascens dels partits d’extrema dreta, espai polític que ningú encara s’ha atrevit a ocupar explícitament en aquesta Espanya que encara es resisteix a esborrar molts símbols i actituds del franquisme. Que molts aspectes de l’actual Espanya del PP siguin més que impresentables en societat no hauria d’haver portat la molt pacífica Catalunya a fer trampes al solitari amb ella mateixa ni a saltar-se pantalles ni a usar la violència retòrica contra el sentit comú, la més democràtica de les lleis.