Néixer 'después de los dolores'

Al principi em pensava que només el veia jo. Havia intentat explicar-ho al meu cosí, que aparcava el Peugeot 205 i m’esperava a l'Onubense fins que acabava el programa. Però no sabia de qui li parlava. Jo li deia que això era molt de veritat, i llavors li deixava anar unes paraules molt rares que aviat anava a repetir tot Espanya: fistro, cobarde, pecadorl, diodenal, comorl, te das cuen... De seguida es van fer famoses i tothom va començar a dir que Chiquito era un creador de llenguatge.

Quina ràbia fa que es posi de moda el que un creu haver trobat a soles. La manera de parlar de Chiquito de la Calzada no s’assemblava a la d’altres humoristes. El llenguatge farfallós d’Antonio Ozores, les peroracions de Cantinflas..., tot allò era artifici. Massa elaborat, no era un mitjà humorístic sinó una finalitat en si mateixa. A Chiquito el llenguatge li sortia de manera natural i així va aconseguir que volguéssim ser com ell, apoderar-nos de la seva ànima parlant amb les seves paraules.

Fora del diccionari i de la tele

La seva vida era més autèntica que la nostra. Ser normal i corrent, tenir dret a portar una vida normal i corrent seria la nostra lluita una vegada abandonada la lluita de classes. Chiquito de la Calzada va sorgir l’any que va acabar el segle XX, el de la mort de Kurt Cobain i el de l’estrena de Pulp Fiction: el 1994, i com ja no hi havia res més a dir, aquest antic cantaor de flamenc va prendre la paraula igual que es pren un palau d’hivern. En la inutilitat del llenguatge, en l’absurditat de parlar, Chiquito estava més a prop de Samuel Beckett que de qualsevol altre artista.

El que Chiquito sabotejava no era l’idioma sinó la televisió, perquè la tele també s’havia passat a l’enemic a jornada completa. La tele havia passat de generar llenguatge, de fabricar idees, a llançar consignes perquè la gent les repetís. ¿Que potser no va passar amb el «no, hija no», d’Ozores; el «veintidós, veintidós» del Dúo Sacapuntas; el «por qué será» de la Bombi; el «yo sigo» de Joe Rígoli? Chiquito parlava des de fora del diccionari i des de fora de la televisió. Chiquito parlava des del carrer, des de les tavernes de Màlaga que va recórrer de nano cantant perquè li tiressin una moneda. Parlava des de la pobresa com ho han fet els grans personatges de la nostra literatura, des del Lazarillo, la Celestina, el Quixot.

Aquell programa es deia Genio y figura i el presentava Pepe Carrol. Ara posen molts programes de mags, però en aquella època portar un mag a la tele encara era un miracle. El mateix passa amb els poetes, i per això recorden tant Gloria Fuertes i Juan Tamariz, perquè ens salvaven la pell diàriament. Carrol era el més meravellós dels il·lusionistes, d’alguna manera estava cridat a ser l’hereu de Tamariz, però l’altre costat del mirall se’l va empassar i ens va deixar pensant per què un home amb un somriure així ha de desaparèixer.

Patilles de bandoler i camises cridaneres

Chiquito de la Calzada apareixia assegut entre el públic. El seu cap colossal com un guerrer olmeca que ha sobreviscut als temps; les patilles de bandoler, de perseguit; les cridaneres camises de palmero. Chiquito de la Calzada va néixer per al flamenc però el seu quejío era modest (els pals van guanyar a la ràbia) i li va tocar cantar al darrere. Al davant es posaven les bailaoras, i amb aquells quadros flamencs va recórrer el món i va viure dos anys al Japó. De la casa del sol naixent es va endur la filigrana gestual, els passos curts de peus petits com en els dibuixos de Peñarroya, el manoteig de l’home que s’ha quedat atrapat en una nit de yokais, la criatures fantasmals del Japó. Tot l’argot de Chiquito, tota la seva estranya gesticulació, són la de l’home que es bat per deixar-se anar del lligam de la misèria.

Notícies relacionades

Mor Chiquito de la Calzada, l'home que va canviar la forma de parlar d'un país

Chiquito de la Calzada, ingressat a l'uci per una infecció

El Carrete de Málaga, el més senyorial dels bailaores, l’evoca en el seu llibre de memòries Al compàs de la vida. Aventuras y desventuras de un bailaor diferente. Diu que una vegada, a l’aeroport d’Oslo, una bailaora va tenir una urgència i apressada es va netejar el rilete amb el bitllet d’avió. Com que no podia embarcar, Chiquito i un altre flamenc van començar a cantar fandangos a l’escala de l’avió per endarrerir la sortida fins que l’assumpte s’arreglés.

D’aquesta guerra venia, quan als 62 anys li va arribar el reconeixement en un gènere que no era més que la seva pròpia personalitat. El mateix li va passar a Cervantes, que va voler ser poeta i dramaturg, quan als 58 va escriure el Quixot, la més gran novel·la de la història. ¿De quina manera va ser autèntic? Com tota la gent pobra, Chiquito no va tenir dret a res, i al veure’s obligat a elegir va preferir entendre la vida abans que entendre el món.