AL CONTRAATAC
El primer cop que vaig veure Chiquito
De cop, va aparèixer un senyor gran, amb patilles i una camisa que semblava feta amb cortines, parlava gairebé cridant, i sí, explicava acudits, però això gairebé era el menys important
chiquito-marta-jordi
Era estiu. Estiu del 94. A casa dels meus pares s’obria la finestra de la galeria i la porta del balcó perquè corregués l’aire. Mai va fer molta calor en aquell 4t 4a del barri de Linda Vista de Cornellà. El que feia calor era el sofà. Tenia una tapisseria infernal, era asseure-t’hi i començar a suar. Mai vaig entendre per què el van elegir, tenint en compte que el meu pare era representant de mobles. Però en aquell sofà de dues places et podies estirar per veure la tele. «Vas néixer estirat», li vaig haver de sentir moltes vegades al meu pare durant la meva adolescència.
Opinió exprés (Auto)
Títol opinió (Auto)
Autor (Auto)
Càrrec (Auto)
Hi ha un moment en què la teva vida són els teus amics. I la meva vida passava precisament per aquell moment. Les nits d’estiu a Cornellà eren els amics. Les tertúlies i les rialles asseguts a la vorada de la botiga de cortines que feia cantonada entre els carrers Buenestar i Buenavista. ¿Com podíem no ser feliços quedant a la cantonada de carrers amb aquests noms? Però aquella nit jo me’n vaig anar abans. A mi ja m’agradava massa la tele i aquell dia s’estrenava a Antena 3 el programa Genio y figura, el típic espai estiuenc de gent que explica acudits. Jo no era gaire fan dels humoristes, però sí del presentador, Pepe Carrol. M’encantava aquell mag descarat i graciós, destinat a ser el substitut natural de Juan Tamariz. Però a Carrol es veu que la vida li va fer un truc i ell no va saber veure-li la trampa. Una altra pena.
De cop, al programa va aparèixer un senyor gran, amb patilles estil Algarrobo, amb una camisa que semblava feta amb les cortines de la botiga de la cantonada. Parlava cridant, i sí, explicava acudits, però era el menys important. Va començar així (no és que recordi l’acudit, no estic tan malalt, és que el van posar en un obituari): «Dos borrachos en un bar, y le dice uno muy serio al otro: Eres un fistro. Trabaja menos que el sastre de Tarzán. Cobarde. Y dice este: te voy a decir una cosa, yo no te conozco a ti, pero yo te voy a preguntar una cosa, por la gloria de mi madre: ¿Tú crees en el más allá? Y dice el otro: no voy a creer, hijoputa, si yo vivo en Melilla».
L’he volgut transcriure de forma literal perquè vegin que de cinc línies de text, l’acudit en si n’ocupa una. La resta és el món Chiquito. El que ens va atrapar. El que va fer que m’aixequés del sofà per veure si allò era cert, com qui veu un fenomen paranormal.
Chiquito aquella nit va ser trending topic encara que no hi havia Twitter. L’endemà a les xarxes socials, que eren els bars, no es parlava de res més. El meu amic Javi el començava a imitar i el meu cunyat comprava VHS per gravar-lo. Ah, i com que no vivíem en un país tan papanates com el d’ara, cap associació de Melilla es va ofendre per l’acudit.
Notícies relacionades
Sempre ens preguntem què feies tu el 20-N, o el 23-F, l’11-S… Preguntem-nos també què feies tu el dia que vas veure per primer cop Chiquito. Gloria eterna al còmic. Al que ens va fer riure. Fins i tot a vegades sense saber per què. Perquè ningú abans ens havia fet riure fent el que ell feia. Aquella va ser la seva grandesa.
