'Non sum dignus'

Senyor, no soc digne que entreu a casa meva; digueu-ho només de paraula i serà salva la meva ànima. La fórmula ritual amb què els catòlics s’acosten a l’Eucaristia em venia a la memòria arran del procés iniciat per l’alcaldessa de Barcelona per convalidar el pacte de govern amb el PSC. Una convalidació necessària, no per discrepàncies sobre l’acció de govern, o per incompliment dels encàrrecs de gestió, o per una crisi en el funcionament de la coalició. Tot això venia sent molt satisfactori, segons la mateixa Ada Colau. El problema era la pecaminosa posició adoptada pels socialistes en relació amb el procés. No m’estenc en innecessàries explicacions sobre la qüestió.

El que és rellevant aquí és que la paraula guaridora, la que podria absoldre el pecat i garantir la continuïtat de la coalició, no era assumida com a responsabilitat pròpia per qui va rebre dels barcelonins l’encàrrec de governar la ciutat. En una ambigua pirueta, l’alcaldessa delegava aquesta funció sacerdotal a «les bases» de la seva formació, mantenint-se ella mateixa silenciosa sobre l’assumpte. Una neutralitat només aparent, ja que la mateixa decisió de consultar-ho, obrint pas a una crisi en el Govern municipal, implicava una prèvia qualificació del soci com a indigne. I només la magnanimitat d’un sanedrí on line de 3.800 afiliats, al jutjar la gravetat d’aquesta indignitat, podia restablir l’statu quo.

El resultat es podia intuir, sense necessitat de filtracions, per qualsevol que conegui la lògica de funcionament dels partits. També les seves autèntiques raons. És fàcil veure que en aquest assumpte el càlcul electoral, embolicat, això sí, en ampul·loses qüestions de principi, ha prevalgut sobre la governabilitat de la ciutat.

L’EMA i el Mobile

Notícies relacionades

La creu de Sant Andreu

L’error convergent

Una ciutat amb una reputació global, la seva envejable capacitat per atraure innovació, talent i prosperitat, que està seriosament amenaçada pel context polític. Una ciutat de la qual se n’han anat en unes setmanes milers d’empreses, amb un comerç que se’n ressent, que està a punt de quedar-se sense l’Agència Europea del Medicament (tot i els meritoris esforços de Jaume Collboni i el seu equip per fer remuntar el vol a una candidatura ferida a l’ala), que arrisca la continuïtat del Mobile. Una ciutat que necessita més que mai lideratge i govern, i no ambigüitat i gesticulació.

La peripècia ens parla d’una manera d’entendre la política representativa, de la confusió entre govern i activisme que caracteritza una part de l’anomenada nova política. Però el més inquietant és el que ens diu sobre la capacitat del sistema polític per afrontar el conflicte i trobar la sortida a la divisió que afrontem. Quan un soci fiable de govern deixa de ser digne, no pel seu comportament en els termes del que s’havia acordat, sinó per fosques raons de teologia política, el pronòstic es torna ombrívol. Si una força política que fa mesos que reclama el diàleg, enbolcallada en la bandera de la transversalitat, confon la política amb la religió, ¿què ens espera el 22 de desembre?