Sí a un nou referèndum

El camí cap a la independència de Catalunya és una lluita dels cors i de les ments a tres nivells: a Catalunya, a Espanya i a la Unió Europea. L’estratègia actual de declarar, simplement, una República no pot aconseguir el seu objectiu. Les tres circumscripcions esmentades anteriorment tenen un veto sobre el que passa a continuació i també cal tenir en compte el 40-50% de població a Catalunya que, actualment, no està a favor de la plena independència. Un país veí, Irlanda, que va passar per un procés d’independència, pot oferir unes quantes lliçons.

En primer lloc, és important anar pas a pas. El camí cap a la independència requereix un referèndum reconegut internacionalment. La legitimitat ho és tot i, en les circumstàncies actuals, el cas d’un referèndum ha de ser acordat amb el Govern espanyol i hauria de tenir lloc durant el 2018. Aquest enfocament atrauria més votants, en comptes d’una simple crida a una república que actualment encara no té prou substància. Si no fos acceptat, la Unió Europea ho trobaria una postura molt difícil d’entendre, sobretot en els moments propers a la celebració del referèndum escocès.

Hi ha una enorme tasca a convèncer molts altres catalans de la conveniència d’una república. Si ens guiem pel conflicte d’Irlanda del Nord, llavors les mesures repressives que adopti Madrid continuaran inflant les files dels independentistes. Però això no serà suficient. És important que la majoria de la gent senti que Catalunya també és una llar per a ells. Això significa donar un reconeixement simbòlic i material a la llengua, la cultura i les tradicions espanyoles. Necessitaran sentir-se còmodes en la nova Catalunya. Observeu, per exemple, que els manifestants espanyols a Catalunya porten banderes espanyoles però també catalanes, que són útils per presentar una crida més àmplia.

Si el PP no guanya les properes eleccions generals, llavors hi haurà molta feina a fer quant a l’explicació a la gent i als polítics d’altres parts d’Espanya del que, veritablement, és el PP, havent-se negat a dur a terme negociacions significatives durant els últims anys, fet que ha provocat la crisi actual. El seu ús de la Guàrdia Civil, i la brutalitat policial que ha desencadenat, confirma que el PP és l’arquitecte principal de la crisi. El PSOE sembla ser el principal perdedor si es permet que la narrativa actual, encara que falsa del PP, com a salvadors d’Espanya, se surti amb la seva. Recordem que tant el PSC com el PSUC tenien als seus programes el dret a l’autodeterminació l’any 1975 i següents.

Narcisisme 

Finalment, és important evitar una actitud narcisista de l’independentisme en què es pensi només en el dolor d’una part de la població. També hi ha el dolor que sent la gent espanyola. Com en un cas de divorci, cal tenir en compte els sentiments dels dos costats. S’haurien de redoblar esforços per explicar als espanyols que se’ls  respectarà i se'ls entendrà. Tots, independentistes o no, hem de ser amics junts, a la Península Ibèrica i a Europa.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

 

Aquest article també està firmat per Liam Kennedy,  catedràtic d'Història a la Universitat de Queen’s, Belfast.