Les reines del terror

És una pregunta que els aficionats a la literatura de terror ens fem sense parar: si la seva primera autora d’èxit, Ann Radcliffe, superava el pioner del gòtic Horace Walpole; si el seu primer monstre mític, el de Frankenstein, el va concebre una jove que a més va inaugurar de rebot la ciència-ficció; i si la veu més trencadora i influent del gènere l’últim mig segle, juntament amb la de Stephen King, ha sigut la de la britànica Angela Carter... ¿per què diables seguim entestats a valorar el terror en la seva versió més masclista de repulsió testosterònica?

Per combatre el doble estigma de gènere en la resposta, potser convé subratllar dues resurreccions editorials. Perquè gràcies a elles, entre sonades novetats audiovisuals i més enllà de l’H. P. Lovecraft anotat de L. S. Klinger (Akal), de l’assaig d’Alejandro Lillo Miedo y deseo (Siglo XXI) o de la biografia de David J. Skal sobre Bram Stoker Algo en la sangre (Es Pop Ediciones), els reis del terror tornen a ser reines.

La primera, Mary Shelley, acaba de veure rellançat el seu Frankenstein en una Edición anotada para científicos, creadores y curiosos en general que Ariel ha traduït a partir de l’original a càrrec del cèlebre MIT. Plena de fascinants notes i ampliada amb vuit articles d’especialistes de la talla de Charles E. Robinson, Cory Doctorow i Anne K. Mellor, la coneguda com a edició del bicentenari de Frankenstein –el 2018– és obligatòria.

Notícies relacionades

Frankenstein segueix viu

El pare de Dràcula torna de la tomba

La segona, la citada Carter, viu al complir-se mig segle de la seva primera obra essencial, La juguetería mágica, una edat d’or en castellà. Després de la sortida fa un any a Impedimenta dels seus transgressors Cuentos de hadas, ara és Sexto Piso, que ja va editar il·lustrada La cambra sagnant, qui publica els seus contes amb el títol Quemar las naves. Són imprescindibles. No en va, ho diu al pròleg Salman Rushdie i li va passar igual a Mary Shelley, la en el seu dia marginal Carter és avui l’autora britànica més estudiada a la universitat.

Quina por, quin horror, quin fàstic creure a aquestes altures que el terror és cosa d’homes.