L'home que gairebé va conèixer Chiquito

Si no hagués pres aquella última cervesa la nit abans, avui podria presentar-me com l’home que va conèixer Chiquito de la Calzada. Era a Màlaga amb tres amics músics, convidats per fer una lectura de la meva última novel·la. Vam pactar que aniríem al restaurant Chinitas, on el nostre ídol dinava cada dia, però ens va sonar el despertador tard o malament i ens vam perdre en tres rotondes. Quan, «amb més nervis que un filet de cinc pessetes», vam arribar, el cambrer ens va dir que Chiquito havia abandonat la seva taula habitual 15 minuts abans. Havia estat explicant acudits a uns nens. Vam posar davant el retrat que presidia el menjador.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Com aquell dia, arribo tard a presentar-li els meus respectes. Amb Chiquito no importava com acabaven els acudits, encara que el final ens importi ara tant. Aquell dia li hauria dit que és la gent que no és de ningú la que és de tothom. Que el seu riure no només és popular, també democràtic. Que és el verdader guardià del ritme, gestió d’emoció, veritat, riure. Que si tenia raó Flaubert i l’estil és una forma de veure el món, ell és capaç de crear planetes. Elogiaria les seves camises Paisley Underground li preguntaria com les planxa. Li citaria El naixement de la tragèdia, de Nietzsche: «L’essència de la naturalesa ha d’expressar-se no només amb el simbolisme de la boca, de la cara, de la paraula, sinó amb el gest íntegre del ball, que mou rítmicament tots els membres». Per això ell representa el que el món té de bell per absurd i d’absurd per dolorós.

Quan algú important se’n va, tendim a veure’l a tot arreu: semàfors, cues del cine, sales d’espera. Va deixar tants imitadors, que és fàcil reconèixer-lo en mil sopars i escenes. Fa 10 segons, el meu fill de cinc mesos, Cocoliso espasmòdic com ell, ha enunciat quatre paraules en aquell idioma (consonàntic i lliure) que només controlen nadons i genis. L’he mirat als ulls i li he dit l’única cosa que hauria pogut dir aquell dia a Màlaga: «Gràcies, Chiquito». Us juro que ha contestat: «Jarl».