Cop en un paisatge en ruïnes

Pocs herois nacionals han caigut en la degradació moral i el sectarisme de Robert Mugabe, el líder carismàtic que va acabar amb el règim racista sorgit de la independència unilateral de Rhodèsia, proclamada l’any 1965 i que va tenir en Ian Smith el seu líder més visible. Des que fa 30 anys va tirar endavant una Constitució presidencialista, Mugabe ha sigut principi i final de tots els instruments de poder, ha laminat o ha bloquejat l’oposició i ha condemnat la població a ser víctima d’una economia en ruïnes, minada per la corrupció, la hiperinflació –incalculable, segons alguns– i una reforma agrària que, si és que existeix, va beneficiar en exclusiva la camarilla presidencial. N’hi ha prou amb una dada per mesurar la situació a Zimbàbue: el Govern es va veure obligat a autoritzar la lliure circulació del dòlar, l’euro i el rand a causa de la pèrdua absoluta de valor de la moneda nacional.

El desastre econòmic és una conseqüència directa del polític, de les intrigues de palau, de les pugnes pel poder al si del ZANU-FP, el partit del president, i de la indissimulada pretensió de Grace Mugabe, l’esposa del sàtrapa –que rep el sobrenom de Gucci Grace per la seva afecció al luxe i a la vida dispendiosa–, a succeir-lo al capdavant del país. En realitat, el cop d’Estat en curs és l’últim acte de la rivalitat entre la gerontocràcia del partit i el G40, del qual Grace Mugabe (53 anys) forma part i és el seu líder principal. Aquesta facció persegueix un relatiu rejoveniment del partit amb objectius francament imprecisos –potser l’únic és assaltar el poder per poder així lucrar-se–, mentre els veterans de la independència que van acompanyar Mugabe (93 anys), però que són més joves que ell, aspiren a succeir-lo i, amb tota seguretat, a regular la transició del postmugabisme per acotar les atribucions de l’oposició, el Moviment per al Canvi Democràtic, un conglomerat amb els seus propis problemes de cohesió interna encapçalat per Morgan Tsvangirai (65 anys).

 La purga duta a terme l’última setmana, que va costar el càrrec al vicepresident Emmerson Mnangagwa (75 anys), no ha fet res més que aprofundir en la degradació del règim i en la pretensió de l’Exèrcit de neutralitzar les aspiracions de Grace Mugabe.

La influència de Grace

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Les raons donades pel general per donar el cop –controlar «objectius criminals» en l’entorn del president– potser són menys imprecises del que s’ha dit, tenint en compte el rebuig de les casernes a Grace i de la influència d’aquesta sempre en augment al ZANU-FP. A la pràctica, l’Exèrcit veu en Mnangagwa la garantia que es mantindrà la complicitat amb la gerontocràcia del partit per conservar els seus privilegis, mentre que en el G40 endevina una forma de contrapoder o un competidor.

 Ningú, en última instància, apareix mogut pel desig de sanejar l’Estat i rescatar-lo de l’espoli permanent, sinó més aviat de pilotar una reforma cosmètica del poder perquè no canviï res menys la façana de l’edifici, preferiblement amb el beneplàcit de Sud-àfrica, la potència emergent de la regió.