El final del dinosaure (sembla)
El més sorprenent de l’aparent cop contra Robert Mugabe és que hagi trigat tant. En els seus 37 anys en el poder ha governat Zimbàbue, un dels països més rics de l’Àfrica, com si fos una finca en què ell i els seus s’han enriquit a cabassos deixant la majoria de la població sumida en la misèria. Ha sigut –si és que ja podem parlar en passat– un règim cleptocràtic que mereix un lloc d’honor en la història de la infàmia.
Hi va haver una època en què Mugabe va ser un cap guerriller respectat. Va mantenir l’aura de pare de la pàtria i d’icona de les Àfriques emancipades des del 1980, quan el Regne Unit va concedir la independència a Zimbàbue a través dels acords de Lancaster House, fins al 2000.
Van ser 20 anys de llums i ombres, com la matança de ndebeles de la guerrilla rival de Joshua Nkono el 1983. L’economia gaudia d’una excel·lent salut, el país s’omplia de turistes desitjosos de veure les cascades Victoria i exportava tabac i aliments. Mugabe tenia l’estatura dels grans, com el tanzà Julius Nyerere, el ghanès Kuame Nkrumah o el sud-africà Nelson Mandela.
L’any 1998 marca el principi del desastre. Per entendre millor el marc és necessari retrocedir al 1994, al genocidi a Ruanda: més de 800.000 tutsis i hutus moderats van ser assassinats pel Govern de Kigali, que estava en mans del Poder Hutu, uns extremistes amb excel·lents relacions amb França.
Van ser tres mesos de matances que van finalitzar amb la caiguda d’aquell Govern, expulsat per una guerrilla tutsi procedent d’Uganda que ja ocupava el nord del país: el Front Patriòtic Ruandès de Paul Kagame, l’avui president de Ruanda.
França va evacuar els seus amics tot i ser uns genocides en l’anomenada Operació Turquesa, una mascarada vestida d’acció humanitària. El Poder Hutu va arrossegar en la seva fugida al veí Zaire (avui República Democràtica de Congo) dos milions d’hutus espantats que es van assentar en camps de refugiats a prop de les fronteres de Ruanda. Des d’aquells camps van prosseguir les incursions. El Poder Hutu manejava l’ajuda humanitària: una part servia per alimentar els dos milions de refugiats i una altra, per comprar armes als mateixos països que enviaven ajuda. Kagame va acabar amb això a finals del 1996. Va col·locar al capdavant d’una rebel·lió congolesa Laurent Kabila, a qui als anys 60 el Che Guevara va donar per inútil per a la revolució.
La mà dels EUA
Aquest moviment estava recolzat pels Estats Units. Washington pugnava per desplaçar França del negoci dels minerals al centre i el sud de l’Àfrica. Mobutu, un altre aliat de París, va perdre el poder el maig del 1997. Un any després, els antics patrocinadors de Kabila (Ruanda i Uganda) van decidir fer-li un cop d’Estat. Va ser l’1 d’agost del 1998. El seu fracàs va desfermar una guerra mundial africana amb la participació de nou països.
El Zimbàbue de Robert Mugabe es va aliar amb Kabila. A canvi va rebre concessions mineres a la província de Katanga. L’aventura congolesa li costava a Zimbàbue un milió de dòlars al mes, quantitat que no es compensava amb els minerals perquè aquests diners anaven a les butxaques de Mugabe i els seus amics. Zimbàbue va entrar en crisi econòmica i la població va començar a donar mostres de malestar que es van plasmar en la derrota de Mugabe en el referèndum per a la reforma constitucional l’any 2000. L’autòcrata va entendre el missatge: es van acabar les eleccions més lliures, va llançar una dura repressió contra l’oposició i va canviar lleis per expropiar les millors terres del país als grangers blancs. Els acords de Lancaster House del 1980 les protegien durant 20 anys.
L’expropiació massiva va ser una cortina de fum. Les terres van passar als seus homes, molts d’ells sense experiència agrícola. Era la manera de comprar lleialtats. La producció es va enfonsar i el país que exportava aliments va començar a passar gana.
Notícies relacionadesAquests últims 10 anys, Mugabe ha intercanviat la mà dura amb el trilerisme que va acabar desbaratant qualsevol oposició. El canvi ara és que Mugabe, que ha complert 93 anys sense que cap providència el tingui als seus plans celestials, pretenia col·locar la seva dona, Grace Mugabe, com a vicepresidenta, i hereva in pectore. Grace és més corrupta que el seu marit, però a més és antipàtica, sense passat heroic i molt impopular.
L’Exèrcit ha aprofitat la picabaralla al si del partit de Mugabe per tancar una etapa. Com en tots els cops promet estar al poder poc temps, netejar el poder de corruptes i convocar eleccions. Ja ho veurem. Zimbàbue, tot i el col·lapse dels últims 20 anys, segueix sent un país llaminer per als depredadors, siguin polítics o econòmics.
