A peu de carrer
La presó, ¿condemna de per vida?
S'ha de lluitar per aconseguir un canvi d'actitud social amb els que han estat a la presó
En el seu conegut llibre El panóptico, Jeremy Bentham proposa un sistema que permet reconèixer les persones recluses en cas de fuga. El mecanisme és molt senzill: es tracta que aquestes persones portin roba asimètrica, de manera que el seu bronzejat, fruit dels treballs a l’aire lliure, els delati. Per tant, el que ens proposa és imprimir una marca al cos, vinculant-ho així a la idea grega de l’estigma. La marca.
Als anys 60 del segle XX, Goffmann reintrodueix el terme afegint-hi la dimensió subjectiva i situant els processos d’estigmatització com a fenòmens culturals inherents a les comunitats, que generen les seves pròpies «normes d’identitat». L’assumpció d’aquesta identitat assignada pel grup i la consegüent pèrdua de confiança en les possibilitats de canvi en serien efectes derivats.
La importància d’abordar aquest tema en l’àmbit de l’acció social és inqüestionable. En els últims anys, diverses iniciatives han plantejat objectius que, més enllà de la sensibilització i de la generació d’opinió pública favorable, apunten a un canvi en les percepcions grupals mitjançant la denúncia, l’activisme i la proposta d’eines que permetin un acostament normalitzador, no estigmatitzador.
Un exemple és Obertament, l’aliança de lluita contra l’estigma i la discriminació que pateixen les persones a causa d’un diagnòstic de salut mental. Aquesta lluita passa per atorgar a aquestes persones un rol protagonista en la consecució del canvi d’actituds i creences necessari per obrir pas a una nova mirada. En aquesta línia se situa també l’estratègia BCN Antirumors, integrada al Pla BCN Interculturalitat, o Hatento, observatori de delictes d’odi i violència que poden patir les persones sense llar.
Totes aquestes iniciatives comparteixen un substrat comú: transcendeixen la responsabilitat individual i aborden processos de generació d’identitat o d’inclusió de persones que conviuen amb una realitat diferent. Des d’aquesta mirada, les possibilitats d’inclusió i de promoció social tenen relació amb el context. Si ens trobem davant una comunitat tancada, amb una forta presència d’estereotips, serà molt difícil que la persona faci cap altra cosa que allò que se n’espera. En canvi, si la comunitat transmet de forma clara un missatge afavoridor del canvi i ofereix espais per al seu acompanyament, més enllà de l’acció professional, la reinserció serà més factible.
En l’àmbit de l’execució penal, aquest ha sigut un tema poc treballat fins ara. L’activisme social en primera persona o la narració d’històries d’èxit són camins a desenvolupar, amb les dificultats que puguin comportar. És evident que es tracta d’un recorregut en què la humanització de les circumstàncies i les emocions viscudes poden ajudar a fer un acostament més empàtic i menys estigmatitzador. Però, per una altra part, el procés s’ha de fer també sense frivolitzar ni minimitzar els fets que s’han produït, des del respecte i la sensibilitat que la temàtica requereix. Tot un repte.
