La cultura de la violació, també a Hollywood

Harvey Weinstein, després Kevin Spacey, Dustin Hoffmann i després han arribat altres. Tres noms ben coneguts a Hollywood han posat paraules, fa unes setmanes, al que anomenem la cultura de la violació en el context de Hollywood. Per bé i per mal els entorns tan mediàtics com el món del cine fan que, fenòmens que desgraciadament es donen en la majoria d’àmbits socials, prenguin aquí molta visibilitat i posin sobre la taula amb força el debat sobre aquelles violències sexuals menys visibles. Desgraciadament, casos tan greus com el del judici a La manada per la violació d’una dona de 18 anys perpetrada per cinc homes a Pamplona tenen les mateixes arrels en aquesta violència simbòlica. Hem d’explicitar quin és el fil conductor en tots els casos. 

Vull reflexionar sobre quines són les condicions que fan possible que es produeixin violències sexuals sistemàtiques durant dècades i no passi res. O, més ben dit, que no passi res fins que una «heroïna» decideix denunciar-ho assumint molts riscos. Afortunadament en aquest cas ha funcionat la solidaritat: després de la primera denúncia n’han aparegut moltes més que han evitat posar en qüestió el relat sobre la violència sexual rebuda.

La cultura de la violació en la qual vivim és la condició estructural que permet que es produeixin aquestes situacions. Des d’aquesta perspectiva, tan o més importants que els/les protagonistes d’aquesta pel·lícula ho són els actors de repartiment;  aquelles persones pròximes als agressors sexuals que, fins i tot coneixent durant anys aquestes pràctiques, les han normalitzat i no denunciat. Han sigut integrades. Formen part del show business igual que formen part de la vida quotidiana: els homes que, des de la posició de poder i privilegi, senten la legitimitat d’exercir violència sexual.

¿I perquè aquests actors de repartiment normalitzen? Doncs perquè la cultura de la violació està inscrita a foc en el sistema patriarcal. Aprenem a normalitzar que les dones i els seus cossos estan a disposició del mercat androcèntric per al plaer masculí hegemònic. Així ho veiem en pràcticament tots els anuncis de perfum, en cartells publicitaris de locals d’oci nocturn amb ofertes que utilitzen la dona com a producte, en la publicitat de molts gimnasos, la roba sexi que estan obligades a portar les dones que treballen a les carreres del món del motor o els petons que estan obligades a fer als guanyadors… Podríem tenir un llarg etcètera que exemplifiqués què és la cultura de la violació. El més important és identificar que aquestes situacions no són fruit d’una sèrie d’homes que, individualment, pateixen un trastorn que els fa actuar així no –com citen diverses autores recentment– són fills sans del patriarcat. Actuen prenent-se els privilegis que, des de petits, els han transmès que els pertanyien. Estem davant una estructura social que sembra la llavor perquè es produeixin les violències sexuals. La cultura de la violació, com tot el que forma part de la cultura patriarcal, va prenent formes en funció de l’evolució social. És camaleònica. Actualment ens trobem davant l’estetització extrema de les violències sexuals; els cossos de les dones –en la versió de bellesa monocolor elegida pel sistema– instrumentalitzats com a trofeu.

Un bon exemple d’això és la campanya publicitària de fa ja alguns anys de Dolce & Gabbana on s’escenificava una violació múltiple per part de diversos homes a una dona. L’escena és una composició gairebé pictòrica i pretén ser l’exponent màxim del glamur. Així es transmet. En aquest sentit el món de la moda i la fotografia 

–per anomenar alguns altres contextos a més del cine– han contribuït també a perpetuar i modernitzar aquesta mirada sobre les dones com a objectes de lluïment, contemplació i al seu torn utilització i deshumanització.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Més enllà dels casos que omplen l’actualitat, convindria mirar al nostre voltant i començar a identificar quins comportaments quotidians que exercim, observem o patim estan en aquesta lògica i contribueixen a la perpetuació d’aquests valors. ¿És possible que el nostre nivell de tolerància/complicitat ens converteixi també en actors/actrius de repartiment? ¿És possible que somriguem davant comentaris sexualitzats sobre dones o ens mantinguem en silenci  davant imatges o vídeos que rebem per Whatsapp que transmeten imatges objetivitzades de les dones? Sí, aquests també són exemples de la cultura de la violació.

Directora tècnica de la Fundació SURT.