No soc ningú

M’he passat la setmana vora el telèfon. Enganxat a l’aparell. Esperant una trucada. Fins i tot alguna vegada l’he despenjat per veure si hi havia línia, com quan esperava la trucada d’aquella noia que m’agradava. Aquesta vegada la trucada tampoc ha arribat. Ni un sol partit de l’arc parlamentari català ha pensat en mi per formar part de les seves llistes. Ni un. No és que no m’hagin ofert anar en un lloc destacat de la llista. No. És que no m’han ofert ni tancar-la simbòlicament, ni anar de la meitat cap avall. Res. Per no oferir-me no m’han ofert ni anar de suplent. Quina cura d’humilitat. No soc ningú. I mira que tinc un perfil semblant al d’alguns a qui sí que han trucat. Per exemple, vaig pronunciar en el concert a favor de l’acollida de refugiats un discurs tan crític com el de Ruben Wagensberg. Però a mi alguns dels seus companys de llista em van posar a parir i a ell l’han cridat per als llocs destacats d’ERC. Molta sort, Ruben. També he fet programes de cert compromís social com els de Jaume Barberà. Però a ell el criden  per a un lloc simbòlic... Molta sort,  Jaume.

És veritat que mai he dirigit una emissora com RAC-1, però he sigut convidat moltes vegades als seus programes. Però ni així m’han fet un forat en la llista del president, amb la il·lusió que em feia compartir papereta amb Salvador Cardús. Molta sort, Eduard. Tampoc he sigut seleccionador de natació sincronitzada. De fet soc molt dolent nedant. Però reso perquè Anna Tarrés surti elegida i s’ocupi de les coreografies del nou Parlament. La nova legislatura pot ser encara més teatral que l’anterior. I mira que sembla difícil.

Aquest petit país

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

És veritat que tampoc he militat mai a Unió, i això et treu punts. Encara que és curiós com et critiquen per haver sigut d’Unió i acabar a les llistes del PSC i que poc que et critiquen per haver sigut d’Unió i acabar en altres llistes. Les coses d’aquest petit país. Malgrat la meva frustració per no haver rebut ni una oferta per anar en una llista electoral, m’he divertit veient com estàvem pendents de veure qui eren els elegits per immediatament criticar-los. És curiós com canvia la nostra percepció d’una persona quan decideix fer el salt a la política. «Si ja t’ho deia jo…», «se’l veia venir…», «ves a saber què deu buscar…», «vinga, un altre més a viure sense treballar…». Automàticament marquem aquesta persona a foc.

¿Quina mena de política volem si els que decideixen ficar-se en aquest vesper passen a ser sospitosos? Doncs des d’aquí tota la meva admiració als que aquesta vegada (o en anteriors ocasions) han fet aquest salt. Saben que es compliquen la vida. Que els miraran amb lupa. Bravo per la vostra valentia. Jo mai ho faria… bé, mai, sobretot si no em truquen. Molta sort per a tots.