La campanya més bruta

L’any 1997, Fareed Zakaria va publicar The Rise of Illiberal Democracy (L’ascens de la democràcia il·liberal). La idea central de l’article era que la progressiva generalització de la democràcia representativa no sempre ha anat acompanyada per la consolidació dels principis del liberalisme constitucional tal i com aquests es van anar definint de John Locke a Isaiah Berlin, passant per Montesquieu i Immanuel Kant. El liberalisme constitucional és la base de la democràcia liberal i, inicialment, es va identificar amb la defensa del dret a la vida, a la propietat, i la llibertat de religió i de parla. Amb l’objectiu de garantir aquests drets, el liberalisme constitucional va emfasitzar la separació i el control dels diferents poders, la igualtat davant la llei, els tribunals imparcials i la separació d’Església i Estat.

En gairebé totes les seves variants, el liberalisme constitucional argumenta que els éssers humans tenen certs drets naturals («inalienables») que els governs han de respectar. Aquest plantejament està en la base de la definició dels drets humans, inclosos els drets de les minories i el respecte a la diversitat lingüística i cultural. Les democràcies més avançades es basen en la representativitat popular i en el blindatge dels drets fonamentals individuals i col·lectius.

Vint anys després de la publicació de l’article de Zakaria, el règim espanyol del 78 és un cas clar de democràcia il·liberal. No és que no sigui una democràcia més o menys homologable. Evidentment, ho és. Però la precarietat en aspectes bàsics de qualitat democràtica com la separació de poders i el respecte a les minories culturals i nacionals erosiona de forma severa els fonaments dels seu liberalisme constitucional. Fet agreujat per l’obscena promiscuïtat entre el poder financer, el poder polític i el poder mediàtic. La deriva autoritària dels darrers anys s’ha fet visible en el deteriorament d’aquests indicadors de qualitat democràtica.

Deteriorament que s’ha evidenciat de la manera més descarnada en la resposta dels poders de l’Estat a les propostes del sobiranisme català. En absència de cap oferta digna de consideració, l’única resposta ha estat la desqualificació de l’adversari i la repressió. Una repressió coral i coordinada en la qual s’han alineat de forma disciplinada el poder executiu, el poder judicial, el poder mediàtic i el poder legislatiu. La culminació d’aquest despropòsit repressiu ha estat l’exili o l’empresonament del govern català i dels líders d’Òmnium i de l’ANC. 

El conflicte entre l’Estat espanyol i el sobiranisme català no és un conflicte identitari convencional. És, fonamentalment, un conflicte democràtic. El que està en joc és la possibilitat de garantir la continuïtat d’una cultura nacional. Cert. Però també la vitalitat del sistema democràtic a Catalunya en un doble sentit: com a espai de garanties i llibertats i com a espai de benestar social compartit. Per això mateix, la convocatòria electoral que Mariano Rajoy s’ha vist forçat a convocar sense dilació és, literalment, un cara o creu. Rajoy ha convocat un plebiscit. Un plebiscit que el bloc dinàstic no es pot permetre perdre. De manera que, després de la violència policial i la coerció judicial excepcional, ja hem entrat en una fase d’intensa violència simbòlica.

La campanya ja ha començat. I serà excepcionalment dura. Molt bruta. Sense capacitat de seducció, les formacions que han donat cobertura política a la repressió només tenen una opció: fomentar la por i la intimidació. El que ens espera és el discurs de la difamació i la ridiculització de l’independentisme. Això i demagògia catastrofista. Catastrofisme econòmic, catastrofisme polític i catastrofisme social. El marc mental proposat pels portaveus de l’establishment es molt clar: la reivindicació de l’autodeterminació nacional és la causa de l’enfonsament del país i de les conquestes socials dels darrers 40 anys. I els responsables estan perfectament identificats: una casta de polítics separatistes, il·luminats, irresponsables, saltataulells i criminals.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquest esquema presenta dos problemes. En primer lloc, proposa un marc mental molt convincent a Espanya, però imprudentment ofensiu a Catalunya. I, en segon lloc, pot provocar un fort efecte bumerang. Els consellers àulics del govern del PP haurien d’haver analitzat  què va passar en les ja llunyanes eleccions legislatives de febrer del 1936 que el Front d’Esquerres va guanyar de forma rotunda i inapel·lable.

Periodista i professor de la UAB