No sabem

¿En què quedem? ¿Que el Govern espanyol pretenia ocupar militarment Catalunya i regar-la de sang, com assegura la possible candidata a presidenta de la Generalitat Marta Rovira, o que aquest és el primer eslògan postveritat de la precampanya electoral d’Esquerra? ¿Qui té més fiabilitat? ¿Rovira –fins i tot sense aportar proves palpables– o el ménage à trois format per Urkullu –espanyolista només per engreixar la Quota basca–, Ribó –Síndic de Greuges, és a dir, Defensor de Tot el Poble i no només de la meitat– i el bisbe Omella, que, com a catòlic (¡ai, pecador Junqueras!), incorreria en greu falta si faltés a la veritat? No ho sabem ni, segons sembla, ningú es mor de ganes d’aclarir-ho.

Sí que ens consta, en canvi, que la molt parladora expresidenta del Parlament Núria de Gispert no solament  juga amb la Santa Infància –molt sensible material– delatant la possible incoherència en matèria educativa del pare Albert Rivera, sinó que, a més, xenòfoba de pota negra, exhorta la també ciutadana Inés Arrimadas a tocar el dos al seu Cadis natal, càlid destí del sud que un servidor ara mateix agrairia per poder allunyar-se del tedi d’aquí.

També sabem de bona tinta –perquè ho vam viure en viu i en directe en l’emissió de dissabte passat del programa de TV-3 Preguntes freqüents– que Pilar Rahola va preguntar –naturalment a crits i interrompent, marca de la casa– al delegat del Govern quant cobrava mensualment per aplicar el 155, i que el virrei Millo li va respondre: «Deu vegades menys que tu, Pilar». El meu amic Ricard Ustrell, conductor del programa, va perdre una oportunitat de platí: per saber quant guanya el senyor Millo només cal consultar els editats salaris dels càrrecs públics; però a mi m’encantaria saber, per morbo o vergonya aliena, quant percep la imposada per TV-3 Rahola, ja que la paguem a l’escot, pel seu agit-prop de cap de setmana.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A l’altre plat de la balança, em terroritza que el consentit idil·li entre el CNI i el mansonià imam de Ripoll quedi en un més que discret quart pla, sense dimissió ni presó preventiva ni hòsties per al presumpte col·laborador necessari d’una matança que va ocupar totes les portades dels diaris del planeta Terra. També m’inquieta profundament que les parets de l’escola Ramon Llull es despertin amb pintades nazis, que els ultres de la catalano-madrilenya Blanquerna estiguin en pura llibertat, que s’hagi prohibit entrar un innocent exemplar de la Revista de Catalunya a Alcalá-Meco, que tres comarques catalanes hagin passat a denominar-se, molt neofranquistament Breña, Marisma i Nogal...

No sé qui votar. Necessito moltíssima més informació. O tocar el dos a Cadis.