El misteri dels homes lectors

Soc una devota dels clubs de lectura. En visito molts per compartir amb els seus integrants una estona de conversa sobre un llibre, generalment meu, però que sempre acaba fent-se extensiva a molts altres, les meves lectures. No importa en qualitat de què hagi sigut convidada a assistir-hi, allà sempre em sento, essencialment, lectora, envoltada de gent que té els meus mateixos interessos. Compartir les emocions que una novel·la t’ha despertat o discutir sobre els seus personatges com si fossin éssers de carn i ossos és una experiència molt estimulant.

Per als curiosos no iniciats: es tracta d’una reunió en què es comenta un llibre, generalment una novel·la, que tots han llegit. Sol haver-hi un supervisor o coordinador més o menys intervencionista i més o menys obert a les propostes dels participants, que proposa la lectura i després dirigeix la reunió en què es comenta. Les reunions solen tenir una periodicitat mensual durant el curs acadèmic, encara que hi ha excepcions. En moltes biblioteques funcionen diversos clubs simultanis. En ocasions, hi ha llistes d’espera per accedir-hi. També n’hi ha per a nens i per a adolescents. N’hi ha de temàtics i sense cap tipus de circumscripció. De tant en tant, els autors tenim la sort de ser-hi convidats.

Tots els que freqüentem clubs de lectura sabem que la majoria estan formats per dones. De fet, la proporció d’homes és tan escassa que no és estrany que es faci broma sobre aquest fet. «¡Tenim dos homes!», et diuen, i els interpel·lats fan cara de «ja hi som una altra vegada». Un col·lega bastant més veterà que jo em va explicar que quan  va començar a visitar clubs de lectura, en els últims anys 70,  justament passava el contrari: els assistents eren gairebé tot homes, i les escasses dones que hi assistien eren la raríssima excepció. «En aquell moment pensàvem que les dones eren a casa, preparant el sopar. Les que podien venir era perquè tenien permís del seu marit», va afegir.

Jo intento elaborar una teoria més o menys fidel de per què els homes no van als clubs de lectura. Sé que no estan a casa preparant el sopar i em consta que les seves dones els permeten assistir-hi. A vegades els pregunto: «¿On són els homes? ¿Per què no venen?». Les respostes són diverses. «No llegeixen», «no els agrada això», «són al gimnàs» o «prefereixen caminar». Quatre respostes que mereixen una consideració, em sembla.

És evident que els homes llegeixen menys que les dones. ¿Les raons? La més esgrimida és la falta de temps, però es tracta d’una explicació mentidera. Qui està realment interessat a fer alguna cosa, per poc temps que tingui, troba la manera de fer-ho. Els que diuen que no llegeixen perquè tenen molta feina en realitat estan reconeixent que la lectura no ocupa un lloc important en la seva taula de prioritats. No passa res. Tret per a ells, és clar. Els que som feliços llegint entenem poc els que ignoren aquesta felicitat.

 ¿Als homes no els agraden els clubs de lectura? Pot ser. ¿La supremacia femenina els espanta una mica? ¿Se senten aliens als punts de vista de la majoria? ¿No disfruten amb l’anàlisi detallada, sovint en clau psicològica, a què dona peu la reunió? ¿O els agradaria que hi hagués clubs només per a ells, on poguessin parlar de les seves coses? 

Em diuen que als clubs de lectura monogràficament centrats en la novel·la negra hi ha més homes, encara que tampoc són majoria. M’agradaria saber si existeix en algun lloc algun club amb majoria masculina i quins llibres llegeixen i qui i com el condueix. Per descomptat, sembla demostrat que l’interès de les dones per aprofundir en la psicologia pròpia a través de la dels personatges d’una ficció és evident. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

 Ian McEwan ho va dir fa uns anys: és aquest interès el que manté viva la novel·la. Potser els homes no tenen el mateix interès, o llegeixen per altres raons, o necessiten clubs de lectura que satisfacin una curiositat diferent. La qüestió de fons em sembla molt interessant i molt espinosa: ¿llegim homes i dones per raons diferents? Els clubs de lectura semblen dir-nos subtilment que sí.

Els homes que «són al gimnàs» o que «prefereixen caminar» són per a mi un misteri. No crec que segueixi vigent aquell vell axioma que els homes són més actius físicament que les dones. Fa poques setmanes un senyor d’un club de lectura de Matadepera em deia que ell i els seus amics, cap dels quals apareix per la biblioteca a l’hora del club de lectura, surten a caminar cada setmana des de fa més de 30 anys. M’assegurava que els seus amics llegeixen «per a ells mateixos». Potser, llavors, el que no els agrada és compartir el que llegeixen, donar-hi voltes. Potser no ho creuen necessari, i potser no ho és. Però, senyors, ¿l’autèntic luxe no és sempre el que és innecessari?