NEGARÉ QUE HO HE ESCRIT
La vida empata
zentauroepp41070589 opinion mas periodico cuaderno risto mejide ilustracion de 171124202155
La vida empata. La vida sempre empata. I el gran empat final és el que anomenem mort. Els savis parlen d’equilibri, però jo prefereixo parlar d’empat. Mira al teu voltant, la naturalesa ens va col·locar des d’un principi en un etern empat en què tot encaixava. Va ser quan l’ésser humà va mirar de guanyar sempre, quan va començar a fer-se malbé el medi ambient, el planeta i l’ordre natural; dit d’una altra manera, quan una espècie aconsegueix el control, tota la resta es descontrola.
Per això, com més gran em faig, més petit em sento. Per això, com més aprenc, menys sé. Per això, com més vaig per la vida de llest, més tonto demostro ser. Per això, com més amics tinguis, menys amics seran. Per això, com més parlo, menys expresso. Per això, comunicar consisteix cada vegada més a saber escoltar. Per això, com més bé coneguis el que és l’odi, més bé podràs estimar. Per això, com més bé t’estimis a tu mateix, més bé estimaràs els altres.
Algú diria que es tracta de paradoxes, jo crec que són empats que ens dona la vida perquè ens adonem que on no hi ha empat, hi ha desequilibri, caos, desigualtat. Si te n’adones, un desempat del nostre organisme és el que anomenem malaltia. De sobte els virus guanyen el partit per golejada i tota la resta se’n va a la merda.
Negaré que ho he escrit, però encara que a alguns encara no els agradi, també la política és un joc de suma zero. Perquè uns guanyin alguna cosa, altres l’han de perdre. Si els rics no paguen més, els pobres no poden estar ben atesos. Si la iniciativa privada no atén els més vulnerables, qualsevol estat que es preï ho farà. O com a mínim això és el que pensem els que encara creiem en l’estat del benestar.
Quan la política no suma zero, la vida no empata i això és –d’alguna forma– un fracàs col·lectiu, de tota la societat. És el que passa quan els nostres representants fracassen en el noble art de negociar. Pot ser que a curt termini et reporti algun benefici, però a mitjà i llarg termini, estàs condemnat a fracassar. B. C. Forbes, fundador de la revista que porta el seu nom, ho va deixar plasmat de manera cristal·lina i meridiana: «Tot negoci que no és rendible per a l’altra part acabarà per no ser-ho per a tu. Únicament un negoci que condueix a la satisfacció mútua pot ser renovat». Sí, ja sé que ell parlava de negocis, però no hi ha empresa millor i més gran que la de gestionar el bé comú. Un pacte que s’ha de poder renovar cada dia, o que si no no existeix, no hi és. Sense convivència pacífica i estable, la societat s’esquerda, fa aigües, se’ns en va.
Ho dic perquè veig encara massa gent que es pren la situació a Catalunya com si fos un clàssic, com si es tractés d’un Barça-Reial Madrid. Aquí ja no es tracta d’empatar res, sinó de castigar-los, d’un «a por ellos», d’un «adéu, Espanya», de deixar l’altra part pitjor de com estava, de superar-la per golejada o de deixar-la tirada a l’estacada, per no parlar dels que la volen humiliar. I la història ha demostrat massa cops com de contraproduents resulten les humiliacions col·lectives, com a exemple extrem i paradigmàtic tenim el Tractat de Versalles, el que va ser segons els historiadors germen de la segona guerra mundial.
Aquí no estem ni de bon tros en aquella situació, però crec que ja s’han comès suficients errors per les dues parts per haver d’asseure’s en una taula i posar-se a… empatar. Per un costat, declaracions simbòliques de república que duren vuit segons. Per l’altre, llançar una dura acció policial contra gent que només volia votar, de manera imperfecta i sense avals ni garanties, però al capdavall, votar. Presons preventives que no ajuden precisament a fomentar la idea de la separació de poders. Fugues i acusacions fora de lloc com si visquéssim en un règim dictatorial. Bla bla bla.
I així anem fent fins ara, francament, així ens va. Per a cada yin d’un Govern català acorralat pels seus propis errors, trobem un yang igual de barroer del Govern central i viceversa. I com passa sempre, la suma de barroeries condueix a un nyap permanent. I el nyap permanent l’únic que fomenta és la frustració col·lectiva dels uns i dels altres, a sobre accentuada per una creixent inestabilitat.
Notícies relacionades
De totes maneres, el més trist no és això, el més trist és que ningú lideri públicament l’opció de l’empat en aquesta lliga regular. La de cedir dos punts perquè tots en guanyem un. Aquest és –o hauria de ser– l’autèntic triomf d’una societat civilitzada. Aquest és –o hauria de ser– el verdader triomf d’una parella ben avinguda. La capacitat de saber que guanyes punts només quan l’altre els guanya perquè tu els hi cedeixes, quan cap surt victoriós de qualsevol conflicte, perquè tots dos sou conscients que el conflicte us ha servit per avançar.
