Esquerdes del discurs rus a Síria

Vladímir Putin s’ha llançat a encunyar un nou relat sobre Síria que consisteix a fer creure a la comunitat internacional que la guerra civil en aquest país s’ha acabat –gràcies a la intervenció militar russa– i que Baixar al-Assad l’ha guanyat.

Acabada la guerra, doncs, segons Moscou, és el moment d’una transició en què és inevitable que Assad tingui garantida la continuïtat a la presidència. Per a això, Putin ofereix fins i tot Rússia com a escenari de negociacions de pau, en un gest de desdeny al procés que es desenvolupa sense èxit a Ginebra auspiciat per l’ONU. La cimera de Sotxi amb els presidents de Turquia i l’Iran era l’escenificació d’aquesta voluntat.

Moscou vol exercir de padrí de l’única pau que presenta com a possible i trasllada al bloc occidental, els EUA i la Unió Europea, la responsabilitat d’aprofitar aquesta oportunitat. A judici del Kremlin, posar fi a la guerra a Síria bé val deixar-se d’escrúpols humanitaris i acceptar la continuïtat d’Assad.

Moscou planteja arguments suposadament incontestables. El principal, sempre segons Putin, és que després dels seus últims avanços el règim d’Assad controla el 98% del territori de Síria i que ha aconseguit pacificar el país. A més, el mandatari rus ha aconseguit atraure’s la seva estratègia al president turc Recep Tayyip Erdogan –que fins i tot va permetre, en un gest inèdit, que Assad viatgés a Rússia sobrevolant territori turc–. A favor seu juga també que l’oposició siriana no kurda està debilitada –el seu líder, Riad Hijab, va dimitir la setmana passada.

Però l’argumentari rus presenta esquerdes. Essencialment perquè diversos dels seus pressupòsits són falsos. El primer, que la guerra ha quedat enrere. Parlar d’un escenari postbèl·lic quan les tropes d’Assad segueixen bombardejant sense pietat i sotmetent a setges medievals els últims reductes dels rebels, sobretot Guta Oriental, és bastant cínic. Ahir, precisament, els bombardejos de l’aviació russa i siriana van causar almenys 57 víctimes civils a prop de Damasc i Deir Ez-Zor.

La segona falsedat és que, encara que és cert que el règim té sota poder seu més territori que fa un any, només controla el 51%. Les forces de l’oposició siriana manen encara sobre un 15%. I les milícies kurdes de les Forces Democràtiques Sirianes (SDF) tenen sota el seu poder un altre 25% del territori. La clau és que aquestes milícies kurdes són la pica a Flandes dels EUA a Síria. Washington les ha armat i 503 militars nord-americans estan desplegats al costat seu. Per als EUA, les SDF són, en definitiva, la manera de garantir-se que el país no es converteix en un protectorat russoiranià.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Per això, tal com explicava The Washington Post, l’Administració nord-americana vol que els militars desplegats per combatre l’Estat Islàmic segueixin al país àrab més enllà de la derrota gihadista. En el marc d’aquesta estratègia, no es descarta recolzar els kurds per muntar un Govern al marge de Damasc al nord del país.

A més, no hi ha pau sense reconstrucció, ni reconstrucció sense diners. I qui pot pagar –la UE i els EUA– no vol al poder un Assad que, malgrat que segur que no perdrà la guerra, depèn per guanyar la pau que tota la comunitat internacional l’accepti com un mal menor. I això encara no ha passat.