¿Per què França no entén Catalunya?

Des dels desafortunats successos de l’1 d’octubre, la qüestió de la independència de Cata­lunya s’ha convertit en un tema habitual en el debat públic europeu. En aquest debat és curiós veure com la història, les tradicions polítiques i institucionals, condicionen la manera en què és percebuda la qüestió. Així, des d’Alemanya es tendeix a posar èmfasi en la ruptura constitucional, a Anglaterra es reclama el dret a decidir, mentre que a Itàlia se solen mencionar les disputes al voltant de les qüestions redistributives. El debat a França és particularment interessant, no només perquè, per raons evidents, és un debat molt ben informat, sinó perquè el model polític i territorial francès és diametralment oposat a l’espanyol. En ell transcendeix una particular visió político-filosòfica i en ell ressonen també les tensions que afecten el país.

La República Francesa sorgida de la Revolució s’erigeix sobre dos principis fonamentals: el de la igualtat, segon element de la seva divisa nacional, i el de la indivisibilitat. El principi d’indivisibilitat, més enllà de les seves dimensions polítiques i territorials, implica el reconeixement del poble en el seu conjunt com a únic subjecte sobirà, o el que és el mateix, «cap secció del poble ni cap individu» poden atribuir-se l’exercici de la sobirania. Per la seva part, el principi d’igualtat, tan important en el context de la lluita contra l’antic règim, té una dimensió positiva (tots els ciutadans són iguals davant la llei), però també negativa: un grup de ciutadans, ja sigui per raons religioses, culturals o per pertànyer a una comunitat d’origen, no pot arrogar-se uns drets particulars.

    

Com bé assenyala Eric Hobsbawm, «des del punt de vista democràtic revolucionari el concepte central era el poble sobirà dels ciutadans, identificat a l’Estat». Sent així, entre el ciutadà i l’Estat no hi pot haver cap intermediari (ja sigui religiós, filosòfic, ètnic o cultural). Sobre aquesta noció gairebé orgànica de la nació i la importància atorgada a la igualtat, la República es dedicarà a fabricar la nació, és a dir, el conjunt de ciutadans, a través de l’escola, encarregada de l’educació nacional. En paraules del mateix Manuel Valls, es «construeix un Estat jacobí, centralitzat, on l’escola i la llengua franceses són la columna vertebral». Sobre aquestes nocions s’erigeix l’ideal republicà universalista com l’aspiració de transcendir el que és particular.

    

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En el procés de construcció de l’Estat, la creació d’una ciutadania igualitària va actuar com un element cohesionador fort, però ho va fer a costa de provocar la desconfiança en la diferència. En aquest punt es troben precisament les tensions del model político-filosòfic igualitarista i centralista, en la difícil gestió de la diferència. D’aquí surt alguna de les particularitats franceses que tant poden xocar observadors externs, com les que provenen de la tradició liberal anglosaxona: la prohibició del vel a les escoles (l’escola és el lloc on es forma els ciutadans sense intromissions externes) o la qüestió de l’ús del vel en general, l’obsessió amb el fenomen del comunitarisme o el debat recurrent sobre la immigració i la identitat nacional.

En aquest context, i amb l’acceleració del procés de globalització, França, com altres països occidentals, experimenta una crisi identitària. En el cas francès, aquesta es manifesta en la, així percebuda, incompatibilitat entre l’ideal universalista republicà i el multiculturalisme relativista de la globalització. La globalització actuaria per dalt, com un agent que buida els estats de les seves atribucions i de la seva identitat, impedint qualsevol projecte col·lectiu, i per baix, com un multiplicador de particularismes. Tenint en compte tot el que s’ha dit, la incomprensió del secessionisme en l’opinió pública francesa s’explicaria de dues maneres. Primer, per la dificultat d’empatitzar, des d’un model jacobí i igualitarista, amb les reivindicacions secessionistes. En segon lloc, perquè el secessionisme és assimilat als reptes que planteja la globalització i a les amenaces que planen sobre Europa. Donada la composició de les societats europees, inclosa la francesa, el triomf del secessionisme en un país europeu posaria en qüestió l’Estat, i amb ell la manera en què les societats europees s’han organitzat des d’aquell famós 1789.