Tocar el cel

Els premis sempre responen a criteris personals. Després, hi ha els reconeixements memorables, unànimes, els que certifiquen una evidència. Entre aquests, les estrelles Michelin que enguany, entre d’altres, han anat a parar a Xavier Sagristà  i Toni Gerez (Castell Peralada), a Albert Adrià (Enigma) i al tercet format per Oriol Castro, Eduard Xatruch i Mateu Casañas (Disfrutar). Parlo d’aquests perquè tots ells provenen d’El Bulli i, en un moment o un altre de la seva història, van participar en la creació de la culinària que inaugurava l’espai inèdit d’una experiència estètica i cultural de primer ordre. Dispersos, anys després, cadascú a la seva manera, rememoren l’encens que es respirava en aquell temple de Cala Montjoi. 

Provinents d’una altra tradició, els germans Torres han accedit a la seva segona estrella pel Dos Cielos. Ells mateixos parlen d’una «oportunitat», no pas d’una fita, perquè la cuina que fan, «al servei de l’emoció», hereva de la tradició, subjugant, aspira al màxim a través de la més absoluta senzillesa. Una alenada poètica, concentrada i precisa. El pensador Lluís Duch diu que els éssers humans «som hereus» i que, amb la construcció de narratives compartides, de simbolismes, «fem present l’absent». Els Torres, Javier i Sergio, treballen justament en aquest registre tan delicat. Com un haikú. Com si fos una cal·ligrafia oriental que, amb traços robustos, rememora fràgils sentiments.