Històries que es repeteixen

A la Història hi ha històries que es repeteixen. A vegades primer com a tragèdia i després com a farsa. I a vegades amb clares similituds entre esdeveniments diferents. El que està passant a Alemanya i Catalunya són exemples d’aquesta repetició de les històries, i d’això dependrà la història d’Europa. Els EUA ja no són un aliat segur i la Xina ja no es conforma de vendre productes barats. Per plantar cara a les noves amenaces a la seguretat, la crisi dels refugiats i el nou proteccionisme i nacionalisme faria falta més integració europea.

Però el que tenim és el brexit, el desafiament a la democràcia liberal a Polònia i Hongria, i el risc de desintegració d’alguns estats, de la qual el cas de Catalunya és el més greu, però no l’únic. Per això és fonamental saber qui governarà Alemanya. Però, de moment, Merkel no ha pogut formar coalició amb Els Verds i els Liberals de l’FDP.

Potser no hauria sigut la millor solució per rellançar la UE. Els Verds són proeuropeus, però l’FDP ha adoptat una línia dura i proposa que Grècia surti de l’euro. I la competició per la dreta amb els populistes d’Alternativa per a Alemanya no deixa marge de maniobra.

A l’SPD se li torna a plantejar si deixar que governi Merkel, abstenint-se o en coalició, o repetir eleccions. El mateix que li va passar al PSOE. Aquí va acabar en greu crisi, amb la mort i resurrecció del líder que es negava a deixar que governés Rajoy. Però el temor a seguir perdent va fer que el PSOE elegís l’abstenció. Merkel no vol aquesta solució. O coalició o eleccions. I l’SPD no sap què fer. El seu president i candidat –que ha aconseguit els pitjors resultats de la història– preferiria ser vicecanceller abans que l’SPD el retiri del cap de cartell de les eleccions. Però la decisió la prendran en votació directa tots els militants. Caram, podrien pensar alguns, ¡l’SPD, s’està podemitzant! Aquesta va ser la crítica que es va fer a Sánchez quan va proposar consultar a la militància. 

L’altra història que es repeteix, amb iguals resultats, és la de les declaracions d’independència de Catalunya. El 1934 va ser una tragèdia que va acabar amb un centenar de morts, i ara ha sigut més aviat una comèdia d’embolics que no ha deixat en bon lloc els líders de la non nata República Catalana. Per conèixer bé el paral·lelisme convé llegir Amadeu Hurtado, cap de Gabinet de Companys (Abans del 6 d’octubre) on explica com una solució pactada amb el Govern republicà sobre la llei de conreus va ser rebutjada per Companys pressionat per la seva ala radical. I les actes de la sessió del Parlament de maig del 36, on es van desplegar tots els retrets sobre la culpa del fracàs.

Aquest ha sigut ara més gran, tot i que menys dramàtic. Es proclama la república entre sanglots i abraçades, però se’n van de cap de setmana sense arriar ni tan sols la bandera de la potència opressora del Parlament. I l’endemà ningú va al despatx. Ara descobreixen que no tenien res preparat ni el suport social necessari. ¿I quan van descobrir que no ho tenien?, ens podem preguntar davant la magnitud del dany econòmic causat a la societat catalana. El súmmum és que, al constatar el rebuig explícit de la UE, s’arribi a plantejar que Catalunya surti d’aquest «club de països decadents». Puigdemont mai va tenir gaire sentit de la realitat, però ara sembla haver-lo perdut del tot.

El que sí que té sentit de la realitat és el pragmàtic Iceta amb lés seves llistes arciris que serviran de refugi a les restes de la democràcia cristiana, regalant-los els diputats que no tindrien a canvi d’augmentar els vots del PSC. El primer és segur; això últim està per veure en quina proporció. Presentar-se com el pontífex (constructor de ponts) d’una societat dividida té el seu atractiu, i ja se sap que els ponts es basteixen amb la part més pròxima de l’altra riba.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però desplaçar-se cap al centre nacionalista, sense perdre l’esquerra i sense augmentar els recels dels que el 2015 van desertar per recolzar Ciutadans no és una operació sense risc. Recuperar aquest espai alhora que  es recull el vot desencantat de les aventures independentistes exigeix una habilitat que Iceta està demostrant tenir. La seva estratègia consensual li fa dir que no hi pot haver vencedors ni vençuts. Però en realitat sí que n’hi ha d’haver i n’hi haurà. O la història es repeteix i els tres defensors de la independència, amb DUI o sense DUI, guanyen en escons, o no en tenen prou perquè Catalunya pugui disfrutar d’una presidenta com Marta Rovira. I llavors serà una altra història. I això és el que s’ha d’aconseguir.

Expresident del Parlament Europeu.