INTANGIBLES
Un altre toc de la justícia europea pel treball precari
/
Aquests dies podíem trobar a la premsa un titular que ens advertia d’una nova sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (UE) que venia a posar de cap per avall una altra parcel·la de la nostra malmesa regulació social. La veritat és que ens anem acostumant que una vegada i una altra, «des d’Europa», ens diguin que la nostra regulació en matèria de contractació temporal o treball a temps parcial, freqüentment lligades a l’ocupació precària, no compleix amb els estàndards mínims de la Unió Europea.
Aquest va ser el cas de la polèmica al voltant de si els treballadors interins han de percebre una indemnització al final del seu contracte comparable a la que reben els treballadors indefinits o aquella altra sentència en què Luxemburg va haver de recordar-nos que les nostres regles relatives a la jubilació implicaven que una treballadora a temps parcial hauria de treballar 100 anys per poder accedir a la seva pensió.
L’assumpte que ens portem ara entre mans és d’aquells als quals, des de fa dècades, s’ha anat dient que s’hauria de trobar una solució. El supòsit de fet és molt senzill. Imagineu que una treballadora està contractada a mitja jornada. D’una part, podrà treballar la meitat de la jornada cada dia, però, d’una altra, també podrà treballar la meitat de dies a la setmana o al mes. El primer cas l’anomenem temps parcial horitzontal, mentre que el segon, temps parcial vertical. En els dos casos, la jornada, el nombre d’hores a la setmana, serà idèntica, el 50%. El que varia és simplement la forma com són treballades.
Si aquesta treballadora queda en desocupació, rebrà una prestació d’una quantia menor a la d’un treballador a temps complet perquè el seu salari també ha sigut menor. El problema es planteja en la durada de la prestació. La nostra legislació diu que cada dia treballat, amb independència del nombre d’hores que es treballin, és un dia cotitzat. Això comporta que, malgrat que en els dos casos el nombre d’hores treballades és exactament el mateix, la durada de la desocupació serà menor en el cas del treball a temps parcial vertical (quan es treballava només uns dies a la setmana) que en l’horitzontal (quan es treballa unes hores cada dia).
En aquest segon cas, es dona el mateix tractament que a un treballador a temps complet, sent l’element que els diferencia la quantia de la prestació. En el primer, no obstant, no només aquesta és inferior, sinó també la durada. Per això la sentència diu que les treballadores a temps parcial estan «doblement penalitzades» i que com que la majoria són dones (en un 70%) estan sent a més discriminades.
Sigui com sigui, el que és verdaderament important del cas és que posa al descobert un problema que havia sigut reiteradament destacat des de fa anys, sense que fins ara s’hagués resolt el problema. Ara, ens hi veurem obligats. Potser podria aprofitar-se l’ocasió per revisar la regulació laboral i de protecció social d’aquests treballadors (i dels temporals) abans que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ens torni a donar un altre «toc».
