No somriguis a càmera

Les bones fotografies, els retrats que revelen el gest, es fan quan el seu protagonista no posa. Si ho fa, intentarà semblar massa amable o dur o graciós o intens. O ridículament intens.

Hi ha dues pel·lícules que s’acaben d’estrenar que entenen això. La primera és, com el seu títol indica, Algo muy gordo: es va vendre com la comèdia més ambiciosa de la història, barreja amb mil efectes especials de Persona, Ferdydurke i Avatar, sobre un adult, Berto Romero, que es veu obligat a tornar a l’EGB. Carlo Padial, el seu director, va frustrar aquesta idea promocional, perquè només va provocar i va filmar amb una càmera auxiliar el que passava quan no es rodava el guió. I això ha estrenat en cines comercials, un prodigi que desafia les lleis de la gravetat, trolleja la vena presumptuosa de la indústria, juga amb l’espectador i polsa els nervis del còmic. Oscar Wilde deia: «Dona-li una màscara a un home i et dirà la veritat». Padial sembla matisar l’aforisme: posa-li a un home mil punts platejats a la cara per capturar digitalment els seus moviments i es mostrarà com és.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La segona, Jim & Andy, explora com Jim Carrey es va convertir en Andy Kaufman, l’humorista salvatge de les mil cares, durant el rodatge del biopic Man on the moon. L’actor de La màscara no imita el personatge real, sinó que és ell: s’emborratxa al set, n’arma una de bona a la mansió Playboy, consola la família real de Kaufman (que plora amb aquest fill ressuscitat). Carrey afirma que tot el que té de bo la pel·li és el que al seu dia se’n va quedar fora, una mena de making of delinqüencialment lliure que ara s’estrena com a documental a Netflix.

Aquests dos ovnis fílmics estan més concernits per la comèdia de l’art que per l’art de la comèdia: són conscients que la gràcia (la gràcia de la tristesa) sorgeix quan el pallasso entra al tanatori i no en l’aniversari. Entenen que ser escriptor o actor és un intent aparatós de precipitar-se cap a altres destins, de provar la multiplicació de l’ànima, amb el perill de tocar molts personatges sense arribar a ser-ne cap, ni un mateix. Tots dos saben que els humans improvisem, així que insisteixen a captar el còmic no quan algú crida «acció», sinó quan s’apaguen les llums.