La urgència de recuperar una agenda social

Des de fa algun temps s'anuncia la fi de la crisi econòmica. Aquesta recuperació no ha arribat, però, a les llars més vulnerables que estan des de fa anys immerses en la precarietat i la situació, lluny de millorar, s'ha cronificat en aquests anys d'ajustos i retallades. Les últimes dades de l'Idescat revelen que lluny de decréixer, la taxa de persones que viu sota el llindar de la pobresa a Catalunya va pujar dues dècimes i es va situar en el 19,2% en l'últim període registrat.

Aquestes xifres es tradueixen en la pràctica en què un milió i mig de ciutadans no és capaç de satisfer les seves necessitats bàsiques. D'aquests, mig milió pateix una privació material severa, és a dir, no pot pagar les factures domèstiques, mantenir les seves llars calentes o consumir una dieta equilibrada. Aquestes xifres, que haurien d'estar al centre del debat polític, han quedat, però, invisibilitzades per l'anomenat procés. Les energies del Govern de Catalunya i de moltes de les administracions locals s'han centrat des del 2012 a avançar en un full de ruta cap a la independència oblidant que en aquests mateixos anys la ciutadania situava entre les seves principals prioritats altres qüestions. Concretament, segons el CEO, l'atur, la precarietat laboral, el funcionament de l'economia, les polítiques socials, la sanitat, l'educació i l'accés a l'habitatge. Només un 20% dels consultats considerava el juliol passat, segons aquest organisme que depèn de la Generalitat, que el problema més urgent era la relació entre Catalunya i Espanya. 

¿Es pot supeditar tota l'acció de govern a un únic objectiu que només considera prioritari per sobre d'altres qüestions una cinquena part de la població? El més raonable és que no hauria de ser així. Som moltes les persones convençudes que la propera legislatura ha d'obrir una nova etapa en què comencem a parlar de deures i no només de drets. 

En primer lloc, del deure de resoldre els greus problemes econòmics i socials. Si les xifres de pobresa a Catalunya se situen en el 19,2%, les de pobresa infantil s'alcen fins a un 29,4%. Estem parlant d’infants que no tenen accés als mínims necessaris per desenvolupar-se, que passen fred a l'hivern, que moltes vegades no mengen el que necessiten i que estan hipotecant amb tot això el seu futur. Malgrat que tenim una excel·lent eina per lluitar contra la pobresa infantil a la llei d'infància aprovada pel Parlament el 2010, no l'hem utilitzada perquè no s'han destinat els esforços humans i els recursos econòmics necessaris per al seu desplegament. 

Com a societat, no podem permetre'ns una infància limitada en oportunitats, una taxa elevada d'abandonament o fracàs escolar, una joventut poc qualificada i incapacitada per accedir i lluitar per un lloc de treball digne. No ens podem permetre l'endèmica manca d'habitatge públic, de llars d'infants i d'ocupació de qualitat. Des de les administracions públiques s'han de prioritzar polítiques encaminades a afavorir les accions dels agents socials, polítics i econòmics que influeixin de manera decisiva en la distribució de la riquesa. Polítiques que reforcin les millores salarials, de pensions, de salaris mínims, que corregeixin diferències salarials inacceptables, o que garanteixin uns mínims vitals. Són molts els col·lectius que han quedat oblidats i molts els problemes socials que han estat relegats en aquests últims set anys al terreny de l'anomenada solidaritat ciutadana, oblidant que aquests ciutadans i ciutadanes tenen el dret a una vida digna i que no ens podem permetre reemplaçar les polítiques socials garantides i l'Estat de Benestar per simple beneficència.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Així com és el nostre deure resoldre aquests problemes, també ho és el entendre'ns per recuperar la convivència. Hem de trobar una forma de viure junts sense agredir-nos, posant en comú aquelles coses en què coincidim i pactant aquelles en les quals no estem d'acord. La democràcia consisteix a respectar l'altre, encara que es trobi a les antípodes ideològiques, i a buscar un comú denominador encara que això sembli una tasca impossible en l'escenari

de polarització a què ens hem vist abocats. És difícil pensar que els partits polítics que representen la ciutadania al Parlament de Catalunya estan disposats a acceptar que el combat de la pobresa infantil, l'atur, la desigualtat o la manca d'habitatge poden seguir esperant. Potser si comencem a posar en comú allò que ens uneix serà més fàcil crear ponts de diàleg i construir consensos en allò que ens separa.