El procés com a experiència

Ara que estem en fase dimecres de cendra, no està malament donar un cop d’ull a tants anys de procés, d’emocions sense fi, de dies històrics i girs de guió. En efecte, més enllà de les declaracions de bona part dels dirigents independentistes sobre els errors comesos, les improvisacions assumides, les ingenuïtats consentides, el que segueix sent remarcable és l’existència d’una gran massa de la població que sembla seguir connectada al futur de la peripècia. Si se’m permet, diria que les raons que poden ajudar a explicar aquest altíssim nivell de mobilització social aquests anys, no del conjunt de la societat catalana, però sí d’una part molt considerable, no són estrictament polítiques. És important mirar d’entendre-ho si volem buscar sortides als constants bloquejos en què anem ensopegant.

    

Entretots

Títol del tema (Auto)

Subtítol del tema (Auto)

Ningú amb seny pot considerar que els centenars de milers de persones mobilitzades, d’entorns rurals i urbans, de totes les edats, condicions socials i nivells educatius, hagin sigut víctimes d’un conjur que els ha obnubilat la seva capacitat de judici o que han sigut víctimes d’un adoctrinament a través dels mitjans més proclius. Hi ha hagut molt d’il·lusió col·lectiva, de desig canalitzat, de capacitat per construir formes descentralitzades d’organització i implicació, d’embolcallar-ho tot en una constant sensació de festa, d’expressió pacífica, de sentit de pertinença i d’esperança incondicional per un futur en què la independència ho resoldria tot. En un moment en què la credibilitat de la política està sota mínims, no és estrany que el que passa a Catalunya hagi atret l’atenció de moltíssimes audiències que no entenen què és el que està passant aquí perquè no deixem de manifestar-nos, de discutir de política i de canviar les coses, quan, en general, el cinisme o activisme d’uns quants i l’escepticisme o passivitat de molts altres acostumen a dominar l’escenari polític conven­cional.

Els estudis clàssics de cultura política sobre les democràcies contemporànies distingien la gent entre apàtics, espectadors i gladiadors, a partir de la seva predisposició a la participació política. Anàlisis més recents apunten a altres caracteritzacions: inactius, conformistes, contestataris, reformistes o activistes. En aquests últims cinc anys hem anat veient com molta gent passava de la inactivitat a l’activisme de manera accelerada, incorporant-se a accions tant legals com no legals. I ho feia al voltant d’una idea, un sentiment, una pauta d’acció que no era estrictament ideològica. Em refereixo al fet que la idea d’independència no ha tingut un gran desplegament programàtic. Més aviat s’ha volgut mantenir en una certa ambigüitat ja que probablement existia el temor que si s’avançava molt en les concrecions del que vindria després, la solidesa del moviment podria esquerdar-se. Al final, el que ha acabat imposant-se és un escenari en què s’enfronten dues falses ideologies: els independentistes contra els no independentistes, sense que puguem saber quin programa d’acció hi ha darrere de cadascuna. 

El procés ha convertit en activistes sofisticats jubilats, empleats, professionals i petits comerciants que fins fa poc complien les seves obligacions de votar, sense entusiasme i no sempre. Ara organitzen amb pulcritud i disciplina envejables complicats dissenys de manifestació, amaguen urnes, bloquegen carreteres i trens, pengen cartells, recapten fons de resistència i no deixen de deliberar i estar atents al que les xarxes i mitjans pròxims els anuncien. L’entramat cívic és notable. Més emocional que polític. Més apoderador potser que políticament eficaç.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

     

Però ara el que toca és contrastar la capacitat de resistència i d’adaptació a les noves condicions per part de tots. Més enllà de les emocions, arriba el moment en què el debat d’idees, de programes, de propostes per a un futur que es presenta molt complicat, sembla imprescindible. Les eleccions del 21-D pot ser que se celebrin encara en clau més de passat que de futur. Més en clau d’amenaça, de por i d’indignació que no de projecte. Però, si és així serviran de poc. A més a més, haurem de veure si som capaços d’encarrilar la gran emotivitat i capacitat d’acció de tots els sectors per anar més enllà de sentiments, pors i amenaces, i poder respondre així, col·lectivament, als reptes del canvi d’època en què ja estem plenament immersos.