Només una pregunta

La setmana passada els vaig parlar de la dificultat que tenen alguns periodistes per obtenir respostes clares en les seves entrevistes a polítics. Després de set dies reflexionant, crec que he trobat una solució magnífica que m’agradaria compartir amb tots vostès.

El problema, si s’hi fixen, gairebé sempre és el mateix. Se li formula una pregunta al convidat i ell, hàbilment, fa tota una volta i la deixa sense respondre. L’oient o l’espectador, mort de ràbia, es queda amb les ganes i l’envaeix un comprensible mal rotllo. Per la seva banda, l’entrevistador, si és pertinaç (cosa que no sempre passa), hi insisteix, però no ho pot estar fent contínuament perquè li vol fer  altres preguntes que té apuntades i el temps, ja ho saben, és or a la ràdio i a la tele. El resultat és que l’assumpte acaba sense ser aclarit, canviant a un altre tema que, al seu torn, queda tristament en l’aire.

¿Solució? Una pregunta, i només una, per entrevista. Els pot semblar estrany, però si tots els periodistes es posen d’acord i treballen conjuntament, la cosa podria funcionar de meravella. A la Cadena SER, per exemple, la gran Àngels Barceló tindria com a objectiu aconseguir que el seu convidat respongués només a una qüestió. Si no li respon a la primera, no hi ha problema, perquè hi ha prou temps per insistir-hi. La durada mitjana d’una entrevista dona molt de si per complir eficaçment la missió.

Per la seva part, a Onda Cero, David del Cura es comprometria que aquest mateix polític li respongués una altra pregunta diferent, amb la tranquil·litat de saber que no n’ha de formular cap més. «Jo no em canso d’insistir», podria dir-li el periodista, «perquè no tinc pressa. Fins que no em respongui, jo seré molt pesat».

El mateix podria fer Miguel Ángel Domínguez a Ràdio Nacional, Pepa Bueno a 'Hoy por hoy' de la SER, i la resta dels líders radiofònics i televisius d’Espanya. S’haurien de trucar abans per telèfon i pactar quines preguntes fa cadascú, una cosa que ajudaria a més a fomentar la concòrdia entre les cadenes. Tot serien avantatges.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

M’encantaria que aquesta simple idea es portés a la pràctica. De veritat, es pot fer; no és gens complicat si hi ha voluntat. Els polítics es veurien obligats a deixar de costat per fi la seva pesadíssima estratègia de fer vergonyosos girs i tothom hi sortiria guanyant. Seria meravellós veure com, a causa de l’esgotament provocat per la insistència, ens acaben dient d’una vegada per sempre el que pensen de veritat.

Vinga, Àngels, David, Miguel Ángel, Pepa, sigueu bons, feu un grup de Whatsapp i comenceu a treballar en aquesta direcció. Us asseguro que després us escolto a tots seguits, per podcast. Els vostres seguidors us ho agrairíem.