Detalls irrellevants, o no

Des de dalt les ciutats són diferents. Encara que sigui la teva, sembla una altra. Aquesta és la sensació que vaig tenir divendres a l’arribar al restaurant on vam gravar el cara a cara entre Marta Rovira i Inés Arrimadas. Des de la planta 24 de la Torre d’Alta Mar, Bar-celona anava a càmera lenta. Tant els cotxes de la Ronda Litoral com els nedadors de l’Atlètic Barceloneta anaven al ralentí. Un miratge. Tot va tornar a les revolucions normals quan va començar l’acarament.

Mentre m’embadalia mirant pel finestral, en una taula rodona ja s’havien assegut les dirigents d’ERC i Ciutadans. Estaven soles, una davant de l’altra. I pel que semblava no tenien gaire cosa a dir-se. Fins i tot incomodava veure-les quasi en silenci, amb diàlegs protocol·laris de la mena: «¿Què tal la família? Bé... ¿I la teva…?». Estava clar que del que se’n diu feeling entre elles no n’hi havia. Semblava que venien de planetes diferents. Si el creador del concepte Un sol poble hagués passat per allà, s’hauria llançat al buit comprovant el difícil moment pel qual passa el seu propòsit.

    

    

Em va cridar l’atenció un altre detall. Marta Rovira va encarar el debat únicament amb un foli en blanc al davant, en el qual va anar prenent notes a mesura que es va desenvolupar el cara a cara. Inés Arrimadas, a més del foli, anava amb una carpeta amb el logotip de C’s plena de documents que va anar dosificant. Els va mostrar quan més li va convenir. Va ser una posada en escena treballada, diria que assajada, de vegades eficaç, altres vegades efectista, i en algun moment demolidora.

Que el monotema ha monopolitzat el debat polític aquests últims anys es va intuir quan cap de les dues va encertar el percentatge de l’atur a Catalunya ni el nombre de dones assassinades per les seves parelles des del mes de gener. Ja sé que molts de nosaltres tampoc sabem aquestes xifres. Però és que nosaltres no som ni la cap de l’oposició ni la secretària general del partit que té tots els números de guanyar les pròximes eleccions catalanes.

Picabaralles d'un debat electoral

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Després ja van venir les picabaralles d’un debat electoral, alguns més pujats de to del que és habitual. Altres més propis del format tertúlia televisiva que d’un debat entre candidates a la presidència de la Generalitat. És el que hi ha. El tertulià style ha vingut a la política per quedar-s’hi. 

Al final em va sorprendre que no s’estrenyessin la mà. Encara que fos per cortesia. Encara que fos per enviar un missatge reconciliador al poble, avui més tensat que mai. Per més diferències polítiques que tinguem, en algun moment haurem de tornar a donar-nos la mà. I em va venir al cap la portada de l’últim llibre d’Eduardo Mendoza, titulat Qué está pasando en Catalunya, i on es pot llegir: «Escric aquestes pàgines per qüestionar-nos les nostres idees en lloc d’encongir-nos d’espatlles davant el prejudici, la negligència i la incomprensió».