Per favor, redueixin la comunicació hostil

Ja tremolo, i és molt probable que vostè també. Avui comença oficialment la campanya electoral a Catalunya, que finalitzarà el dia 19. Serà una campanya curta, però donat que, a més, ja ha sigut qualificada –per descomptat– d’històrica, molts ens temem que s’intensifiqui la bilis hostil i sovint bàrbara que hem viscut en els últims mesos, especialment a les xarxes. Una violència verbal d’una intensitat inèdita i amb una escalada agressiva que semblava que no tingués final.

Psicòlegs, psiquiatres i lingüistes hi estem d’acord: l’elecció de les paraules que utilitzem no és gratuïta. Les paraules que seleccionem, articulem, escrivim, cridem o llegim i rebem no són un mer maquillatge que es pugui posar i treure sense deixar rastre. Ben al contrari, les paraules que fem servir deixen empremta en el nostre cervell, configuren la nostra visió de la realitat i, per tant, construeixen la nostra imatge de qui és l’altre. Si tractem qui no comparteix la nostra visió política d’enemic, pocavergonya, feixista, al·lucinat, estúpid, incoherent, embogit, retrògrad o floretes per l’estil, difícilment podren (fins i tot ni volent-ho) dialogar amb ell, negociar conjuntament un govern, un país, una col·lectivitat. 

El 22-D seguirem convivint

No obstant, el 22 de desembre, un cop celebrades les eleccions, els ciutadans de Catalunya hem de seguir convivint els uns amb els altres, siguin els que siguin els resultats. Per això seria desitjable que polítics, community managers i partits tinguessin en compte el breu decàleg forjat a principis d’aquest any a Itàlia i estès per nombrosos altres països amb milers de firmants denominat Manifest per a una comunicació no hostil a les xarxes. Es tracta d’un document on line succint consistent en deu punts molt clars i concisos, formulats en forma de compromís personal. Val la pena comentar-los.

  

 El primer indica: «Tot el que és virtual és també real. Dic i escric a la xarxa només les coses que tinc la valentia de dir en persona». 

    

Ja ho veieu. Són dues frases curtes, però tenen molta substància. La primera al·ludeix a la relació d’irrealitat que molts usuaris tenen amb la comunicació electrònica. No obstant, per més que la tecnologia desrealitzadora dels programes informàtics que sustenten les xarxes ens pugui fer pensar que, com que no hi ha realitat física, no hi ha conseqüències en la realitat, encara que les xarxes ens proporcionin la falsa sensació d’estar en una realitat alternativa i ens produeixin la sensació d’anonimat digital –cosa que incita alguns a tirar (covardament) pedrots comunicatius amagant la mà–, el cert és que el que passa en el món virtual de les xarxes passa també en el món real. Per això, un delicte comès en el món virtual, com el robatori de dades, la usurpació d’identitat, el saqueig de comptes bancaris, el bullying, la difamació, les amenaces, etcètera, és un delicte comès de manera efectiva en el món real. Igualment, un insult proferit a les xarxes també fereix la persona real que el rep i deixa empremta emocional en el col·lectiu humà que assisteix a l’intercanvi agressiu. Els que insulten irreflexivament i de manera gratuïta una altra persona a les xarxes,  ¿de veritat ho farien en la vida real sense sentir-se avergonyits?

 

Un relat de nosaltres mateixos

   

El segon punt del manifest indica: «Soc el que comunico. Les paraules que escullo relaten la persona que soc: em representen». Quan interactuem en el món virtual no podem perdre de vista que, igual que passa en el món analògic, el que diem, oralment o per escrit,  ens representa davant els altres perquè transmet a altres de manera molt precisa els nostres pensaments i les nostres actituds. Quan parlem o escrivim estem construint el relat de nosaltres mateixos. ¿De veritat volem que ens percebin com una persona violenta, intolerant, agressiva, tòxica, o, contràriament, preferim fer la impressió de ser dialogants, comprensius, constructius?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquí va el tercer punt: «Les paraules donen forma al pensament. Dedico tot el temps que sigui necessari per aconseguir expressar el millor possible el meu pensament». Escriure correus electrònics enfurismats, que després et penedeixes d’haver enviat, compartir tuits o comentaris de Facebook furibunds en ple atac de ràbia que després vols eliminar i preferiries no haver escrit mai, es pot evitar agafant-se un mínim temps de reflexió abans de fer clic al botó de publicar. No es tracta que cada tuit sigui un poema memorable, però sí almenys que se li ha de dedicar el temps suficient perquè expressi el que pensem de manera clara, interessant i ¡per favor! educada. 

¡I ens queden pendents set punts!