Tots al carrer

Tot aquell que ha tingut fills està familiaritzat amb una figura comuna en parcs i places: el nen que després d’una malifeta s’afanya a demanar perdó sense el mínim indici de penediment verdader, sabent que així obté indulgència per al següent abús. La suposada autocrítica d’alguns dirigents de l’independentisme té molt a veure amb aquest comportament. S’atribueixen un únic error que, a més, comptaria amb l’eximent de la ingenuïtat: «No estàvem preparats; no comptàvem amb prou suport». Quina novetat. No és tan dolent el nen dolent, és que no sap què fa. I per si de cas, la falsa disculpa els brinda de passada la coartada per seguir malgastant diner públic en estructures paral·leles del seu nou país imaginari si el resultat de les eleccions del 21-D els ho permet: «No fos cas que la realitat ens torni a enxampar desprevinguts».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Carles Puigdemont hauria d’haver dissolt el Parlament i hauria d’haver convocat eleccions, però no per evitar el 155 i els ficticis morts al carrer, sinó per acollir-se amb la seva dimissió a l’última engruna de dignitat política que els quedava. A ell i a tots els dirigents que han obligat Catalunya a nedar contra la marea durant anys per deixar-la morir a la riba. I sense comptar ni tan sols amb el suport dels dos terços de la població, com exigiria qualsevol democràcia homologable. Una noció, la de democràcia homologable, a la qual fa anys que apel·len, sense reparar que, en qualsevol dels països que valdrien com a exemple, a cap dirigent que participés en un fiasco d’aquesta mida se li acudiria la possibilitat d’esquivar les conseqüències amb un simulacre de disculpa. No només es veuria obligat a demanar perdó amb tota solemnitat, sinó que la seva carrera política quedaria arruïnada de per vida. Jo no vull polítics presos; els vull tots al carrer. Lliures, sí, per buscar-se un altre ofici.

Amb el mateix artifici, Rajoy i els seus pretenen passar per garants d’una suposada democràcia verdadera, que tindria la llei com a únic requisit i la ceguesa de la justícia com a atribut principal. També ells, en això que el carrer anomena «un país normal», haurien de presentar la dimissió en bloc: no tant per la violència inacceptable, matussera i contraproduent de l’1 d’octubre, com pel que ens va portar fins allà: la seva inoperància prèvia, la seva incapacitat per evitar que aquest assumpte absurd fagocités tota l’agenda política del país i la ridícula tossuderia de creure que Espanya té futur sense una reforma (tan profunda que, segons el meu parer, només es podria aconseguir per mitjà d’una assemblea constituent) que vagi més enllà del maquillatge superficial. Sense un projecte per a tothom. En la pitjor i més complexa etapa de la nostra democràcia, estem en mans dels dirigents més mediocres que hem tingut en dècades. Ells s’han entestat a fer-nos sortir al carrer cada dos per tres; ara, paradoxes del destí, hauríem de ser capaços d’aprofitar les urnes per ensenyar-los a ells el camí del carrer.