Cafè per a tothom

Si vint anys no és res, tal com diu el tango, quaranta «només» és el doble de res. I encara que el temps passa volant la veritat és que el nostre Estat de les autonomies comença a mostrar-se una mica gastat per no dir atrotinat. 

Els que van participar en la seva gestació diuen que la idea era definir un Estat asimètric en què les comunitats amb estatut en la república (Catalunya i Euskadi) més Galícia (que no va arribar a tenir-lo pel cop del 36) tindrien un estatus diferent de la resta de regions en què es desenvoluparia un model descentralitzat administrativament però no políticament. Aquesta asimetria no es va explicar bé i van arribar pressions de tots costats per no quedar-se enrere. En lloc d’entendre’s que hi havia fets diferencials el que no volia ningú era semblar de segona. 

Primer Andalusia va entrar en el grup de comunitats històriques, per mitjà de referèndum, i després la resta van anar ampliant competències una vegada que es va veure ingestionable l’asimetria i es va optar pel cafè per a tothom. Pel camí el partit al Govern, UCD, es va desintegrar entre altres coses per aquestes tensions territorials. Avui no hi ha grans diferències entre el fet d’haver accedit a l’autonomia per l’article 151 (comunitats històriques) o el 143, entre altres coses perquè fonamentalment regulaven diferents maneres d’arribar a un mateix estadi de descentralització administrativa i política. 

    

Però hi ha quatre territoris forals que sí que són diferents: Àlaba, Guipúscoa, Biscaia i Navarra van recuperar en la Constitució del 78 els seus drets forals. Ells recapten tots els impostos i després passen comptes amb l’Estat pels serveis rebuts, mitjançant el concert basc i el conveni econòmic navarrès. 

Notícies relacionades

La màgia del 'cuponazo'

Urkullu proposa el concert basc com a "referència" d'un finançament autonòmic més just

Recentment hem viscut aïrats comentaris respecte al «privilegi» dels bascos al fixar les noves quantitats de la quota, és a dir, el que Euskadi ha d’abonar pels serveis relacionats amb les competències no transferides, però entre l’enrenou promogut pels interessos d’agradar a les seves respectives galeries ha sorgit una idea, gairebé de puntetes, que podria ser molt interessant si es desenvolupa bé: el sistema de la quota podria estendre’s a qui ho demani. La quota pot semblar un privilegi perquè només la tenen dues comunitats, però implica una gran responsabilitat fiscal. Si tenen dèficit es posen a la cua i només se’ls cobreix allò que és més bàsic. Amb superàvit, no obstant, poden fer gairebé tot el que vulguin, però ells són els responsables d’apujar o abaixar la gran majoria d’impostos. Seria molt interessant veure quines comunitats s’atrevirien a aquest exercici de responsabilitat. Ara el cafè per a tothom pot portar sal per a qui gasti més del que ingressi.

Hi ha qui diu que no és viable però tot és qüestió de fer números amb el llapis afilat i, sobretot, ser responsable i institucionalment lleial. Amb una mica de sort el nostre ordenament territorial pot arribar a la seva maduresa després de la greu crisi d’adolescent malcriat que acabem de patir.