El carrer franquista de Rajoy

Fa uns quants dies, el president del Govern va assegurar que no sap per què la corporació municipal li va canviar el nom al carrer de Pontevedra on en el seu temps va viure. Des de l’any 2002 va adoptar el nom de la poeta gallega Rosalía de Castro, substituint així el de l’almirall franquista Salvador Moreno. No obstant, l’ínclit president ha afirmat que ell segueix referint-se a aquell carrer amb el nom del militar rebel a la República.

Una obvietat: en un Estat de dret, un concepte del qual molts s’omplen la boca amb més retòrica que lleialtat institucional, les lleis estan per complir-les. Doncs bé, l’article 15 de la llei 52/2007, de 26 de desembre, la llei de memòria històrica, estableix que les administracions públiques «prendran les mesures oportunes per a la retirada d’escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació, personal o col·lectiva, de la sublevació militar, de la guerra civil i de la repressió de la dictadura».

La decisió de l’Ajuntament de Pontevedra es va avançar a la llei. I ho va fer de forma coherent amb la seva finalitat: suprimir de l’espai públic les referències a l’ominosa dictadura del general Franco. Referències que no poden tenir cabuda en un règim democràtic com el que es va iniciar amb les eleccions del 15 de juny de 1977 i la Constitució de 1978, un patrimoni democràtic de tota la ciutadania, tan instrumentalment invocada i lloada actualment per molts d’aquells que en el seu moment la van rebutjar. I ara, una part dels seus hereus polítics adopten el mateix comportament. 

Doncs bé, aquestes referències a la dictadura no repugnen al president del Govern, que amb el seu cínic comentari menysprea una llei de les Corts Generals. Perquè no sembla versemblant que ignori qui era l’almirall Salvador Moreno. Ministre de Marina en la dictadura franquista en dues etapes (1939-45 i 1951-57). Un militar que va dirigir la rebel·lió militar en l’arsenal de Ferrol i es va apoderar del creuer Almirante Cervera, que era custodiat per militars fidels al Govern democràtic de la República. Un individu que des del cuirassat Canarias va bombardejar l’any 1937 la població civil de Màlaga que fugia d’aquesta ciutat que acabaven d’ocupar les tropes de Franco i on, per cert, el llavors fiscal militar Carlos Arias Navarro (carnicerito de Málaga) voltava tan tranquil dirigint la repressió i demanant nombroses penes de mort. Aquell bombardeig des del mar sobre la població que corria indefensa per la costa va ocasionar entre 3.000 i 5.000 morts.

   

 Per cert, que l’afició del tal Moreno de massacrar la població des dels canons d’un vaixell ja l’havia practicat a l’inici de la guerra a Gijón, en auxili dels militars sublevats que estaven assetjats en casernes de la ciutat asturiana, llançant els projectils sobre els seus voltants habitats per civils. Un acte propi d’un criminal de guerra.

No obstant aquests brillants antecedents del personatge, el cap de l’Executiu diu que no entén per què l’ajuntament de la seva ciutat natal va decidir excloure de la guia de carrers municipal el nom d’aquest individu. No és només l’afany. El 2003, el portaveu del seu partit al Congrés qualificava les polítiques públiques de recuperació de la memòria com un «revival» de naftalina; més recentment, el 2013, en ocasió de la lluita d’alguns hereus de víctimes de la dictadura franquista per trobar les restes dels seus familiars enterrats en fosses comunes, el seu actual portaveu a la Cambra baixa, un preclar referent de la dialèctica joseantoniana, es despatxava afirmant el següent: «Alguns s’han recordat del seu pare quan hi havia subvencions per trobar-lo».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I què es pot dir de les mofes a les referències que l’expresident del Govern José Luis Rodríguez Zapatero feia al seu avi afusellat... Sense oblidar, per descomptat, la desaparició en els Pressupostos Generals de l’Estat de les partides corresponents destinades a finançar exhumacions, un incompliment de la llei de la memòria hitòrica per la via de la inanició financera. Per no parlar  de la reiterada oposició i les moltes traves del seu grup polític a suprimir els noms franquistes dels carrers. 

Que aquest cúmul d’obscenitats polítiques sobre la guerra civil i la dictadura franquista, a 40 anys de les primeres eleccions democràtiques, provinguin d’aquest espectre polític de la vida política espanyola segueix posant en relleu tant la incapacitat de la dreta per assumir el seu passat com la de comprendre que les polítiques de memòria formen part de la qualitat democràtica d’un país.