Maneres de perdre el temps

Ha sigut una  setmana rara. Dilluns, al sortir d’impartir la meva classe d’escriptura creativa, em vaig assabentar de la meva mort. Ho vaig saber per Twitter, és clar. Algú em desitjava un molt circumspecte «descansi en pau» i lloava les meves facetes d’escriptora i compositora. Em vaig afanyar a desmentir el malentès: mai he compost ni un simple acord, encara que m’hauria agradat molt. De passada, vaig fer notar que sóc viva. I que ho puc demostrar. Hi va haver bromes. Una col·lega escriptora amb qui vam coincidir el cap de setmana en un acte públic va dir: «Doncs dissabte feies bona cara». «Mira que haver-te’n d’assabentar per Twitter», va dir algú. Jo vaig contestar: «Morta i amb cobertura. Com ha de ser». 

El senyor que havia donat la notícia va insistir en el meu decés. Va dir que algú havia usurpat la meva personalitat i negava la meva mort, cosa que considerava una conducta menyspreable, a més de delictiva. Vaig seguir contestant: «Li puc assegurar que tinc proves irrefutables que soc viva». Malgrat tot el vaig advertir que això de negar la pròpia mort depèn sempre del temps, per si això l’alegrava en el seu error. Com que ell va insistir a declarar-me difunta, em vaig rendir. «No es preocupi, no discutim per foteses». I la cosa va quedar aquí, si no fos perquè hi va haver qui s’ho va creure i em va escriure whatsaps i em va trucar per telèfon per assegurar-se’n i també hi va haver qui va escriure tuits dient que la notícia li havia provocat «un sobresalt al cor» abans d’entendre que era falsa. «Quin ensurt, per Déu», va dir una altra persona. Va ser entranyable llegir aquells missatges, un regal inesperat.  El dia que passi de veritat, hi haurà gent que lamentarà la meva mort. Gent a qui no conec en persona, que potser ho diran a Twitter. No crec que aquell dia tingui l’oportunitat de saber-ho.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No tinc cap respecte per la meva mort. Acostumo a fer-ne broma, debatre i fins i tot discutir sobre això. No és que sigui un pla imminent, però, naturalment, és un pla, i no tinc cap problema per tenir-lo en compte. Fa unes setmanes en vam parlar en un debat al monestir de Pedralbes amb Isabel-Clara Simó, que va dir que era incapaç d’imaginar-se morta. Jo, en canvi, soc molt capaç de tal cosa, i no m’importa el més mínim. Fins i tot tinc escrit el text que es llegirà al meu enterrament. Sí, ja sé que pot semblar una mica presumptuós, però, què volen, tota la vida escrivint tota mena de coses, no volia delegar l’última oportunitat que m’atenguin. En fi, que això de pensar en el final no m’espanta i més aviat m’entreté. Per això he passat una setmana molt simpàtica veient les reaccions dels uns i dels altres i portant la contrària al pesat que hi insistia.

Després he sabut –també per Twitter– que el pesat era un d’aquells provocadors professionals que es dediquen a sembrar polèmiques virtuals. Ho hauria d’haver suposat veient el seu perfil, inclosa la foto i els tuits anteriors dislocats, però el temps i l’experiència m’han ensenyat que hi ha diversos tipus de bojos i alguns ho semblen més que d’altres. Al capdavall, no em sembla la pitjor manera de perdre el temps. I hem passat una bona estona.