Estupidesa Natural

No diguis mai a una maquina que tu pots apagar-la. La frase la va pronunciar un guru informàtic en la seva visita recent a Madrid i se’m va quedar ballant a l’entrecella. Perquè no ho va dir com una amenaça, sinó com una crida d’auxili. Una ampolla llançada amb missatge per a la humanitat.

Un altre expert en el tema m’explicava fa poc que si la revolució industrial va suposar que per primera vegada l’home creava màquines la força bruta de les quals superava qualsevol animal a la Terra, en aquesta nova etapa està passant el mateix, però amb la intel·ligència. L’anomenen artificial encara que sigui tan artefacte com la mateixa màquina de vapor. Imagino que Intel·ligència Mecànica sonava massa retro. Tant que hauria resultat. 

El cas és que fins ara les màquines només resolien aquells problemes que nosaltres els havíem plantejat. I això tenia un mèrit relatiu. Precisament perquè la meitat de la resposta sempre està en el plantejament de la pregunta. Però sobretot, perquè arribava sempre tard, quan el problema ja era tan evident que fins i tot els nostres 1.500 cm3 eren capaços d’haver-ho vist. Vaja, que el que hem estat fabricant han sigut avançades calculadores, cada vegada més ràpides i petites, poca cosa més. 

Però què passarà quan les màquines se’ns avancin al que nosaltres els preguntaríem. Què passarà quan fins i tot s’anticipin als nostres desitjos. Què passarà quan sàpiguen més que nosaltres sobre nosaltres mateixos. Ni ciència-ficció ni hòsties. Estem parlant d’avui.

Més gurus. Martin Hilbert, professor de la Universitat de Califòrnia i assessor tecnològic de la Biblioteca del Congrés: si ja has donat 250 likes, Facebook sap més de tu que tu mateix. Cony, doncs per què no m’ha escrit Facebook aquest article. Això sí, de cobrar-lo, ja en sé jo.

   

 Per a mi, que odio escriure però adoro haver-ho escrit, tot això és una excel·lent notícia. S’acosta el dia en què no m’hagi de dedicar a pensar el tema, ni asseure’m a redactar-lo, ni res d’això. La màquina, el núvol o com vulguis anomenar-ho, per fi sabrà el que em ve de gust escriure i fins i tot ho plasmarà en un text que passi com a meu. El que serà difícil serà haver-se creat un estil, una veu, una manera d’explicar les coses. Però una vegada això estigui après i percebut per la màquina, ja estarà. Podré seguir publicant pels segles dels segles. Enter.

Sí, negaré que ho he escrit, però em fan mandra moltes coses, ho reconec. Si no és perquè he de treballar per mantenir-me, estaria tot el dia com un concursant de Gran Hermano, però llegint i a casa meva. 

Per això crec que una de les primeres coses que delegaré seran els comicis. Sí, les eleccions. Els diumenges (o dijous, és igual) en què ens obliguen a hipotecar una estona del nostre escàs temps lliure si és que volem exercir el nostre dret constitucional guanyat amb sang, suor i llàgrimes pels nostres predecessors. Més Hilbert: la democràcia no està preparada per a l’era digital i està sent destruïda. És increïble com es posen d’intensos els gurus amb els grans temes. Però té raó, quin sentit té ara com ara preguntar a la gent què vol votar, si segurament ja hi ha un algoritme que ho sap millor que el mateix interessat.

Altres coses que estan clamant un algoritme. Les cartes dels restaurants. El tediós procés en què has d’explicar a algú que no et coneix el que realment no saps si et ve de gust entre una llista de coses que no tens ni idea de si t’agradaran, per no parlar de les que no et convenen.

Al final, tot es reduirà a un procés d’identitat. Sí, de qui som. La gran pregunta que tot ésser humà s’ha hagut de fer en algun moment de la seva existència. Si una màquina pot predir els teus gustos, les teves expectatives i les teves eleccions, pot predir la teva vida. I si pot predir la teva vida, pot dir-te si seràs feliç o desgraciat. I quan. I de quina manera. I amb qui. Així que podrà viure-ho tot per tu fins i tot abans que tu, deixant l’immens i metafísic interrogant de qui dels dos ho estarà vivint. Vaja, que en lloc d’acostar-nos a la gran pregunta, ens n’estarem allunyant. Una vegada més.

De totes maneres, el que més em preocupa de la Intel·ligència Artificial és que deixa en evidència que el seu antònim, l’Estupidesa Natural, és la que ostentem els éssers

humans. La que ens porta als pares a dependre del Sant Google per respondre als nostres fills. La que s’està carregant les llibreries de barri. La que «incendia les xarxes socials» cada vegada amb ximpleries més immenses. La que ens ha portat a un món governat per gent com Donald Trump. La que ha fabricat éssers com Kim Yong Un o Il o com sigui, és igual. Dos gallets de corral com a líders mundials, això només pot acabar com va començar. O esperem que no tan malament.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Tinc la sensació que mentre nosaltres ens divertim fent i dient bestieses amb la tecnologia, la màquina aprèn que som uns progenitors d’allò més absurds, predictibles i decebedors. Me la imagino perdonant-nos... o no.

A casa, cada vegada més ens agrada sopar castigant els mòbils. Contra la taula i en silenci. És la nostra manera de venjar-nos de la tecnologia, tan perfecta i determinista ella, i disfrutar de la nostra condició d’éssers humans i irrepetibles, encara. Si encara no ho heu fet, proveu-ho, i veureu la quantitat de coses que us hauríeu perdut i com de meravellosa pot arribar a ser l’Estupidesa Natural.