El que resta del dia

Fa fred, i els dies conviden més que mai a quedar-se a casa llegint. Busco a la prestatgeria El que resta del dia, i al fullejar el llibre afloren velles frases subratllades, com les que escriu l’antiga majordoma en una carta a míster Stevens, el majordom protagonista de la novel·la: «Encara que no tinc la més mínima idea de quina utilitat puc donar al que em queda de vida […] només veig la resta dels meus dies com un gran buit que s’estén davant meu». Un tàndem espectacular en el text i també a la pantalla: ja és impossible desenganxar Anthony Hopkins de la pell del majordom l’amo del qual simpatitzava amb els nazis.

 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

   El que resta del dia és potser la millor obra de Kazuo Ishiguro. Avui rep el Nobel de literatura després d’haver llegit dijous, a l’Acadèmia Sueca, un discurs d’acceptació on va abocar les soledats i les influències que el van convertir en escriptor, des de Proust fins a les cançons de Tom Waits. Però no és tant això, l’escriptura i la seva cuina, el que va ser memorable de l’al·locució, com la seva mirada intel·ligent sobre el món des del final de la segona guerra mundial. Si la generació dels nostres pares, la de la postguerra, va ser capaç de reconstruir Europa des de les cendres i convertir-la en un espai de democràcia gairebé sense fronteres, els anys transcorreguts des de la caiguda del mur de Berlín s’han evaporat en l’autocomplaença. Un temps d’oportunitats perdudes. Ha crescut la bretxa de la desigualtat des d’aleshores. Les polítiques d’austeritat han ensenyat la poteta de les seves verdaderes intencions. Creixen el racisme, la ultradreta i el nacionalisme tribal. I els països rics competeixen ferotgement pels recursos.

Ishiguro aconsella que hauríem d’agusar l’orella i trobar una altra gran visió humanista al voltant de la qual congregar-nos. Si no modifiquem el rumb, correm el risc que ens passi com al majordom de la novel·la: paladejar l’amarga sensació, al final de la vida, d’haver-la malgastat per no assumir responsabilitats. I amb el que resta del dia polvoritzat entre les mans.