Mirant cap a la Xina

Mascherano té una oferta del futbol xinès. Ho diuen a la ràdio i, a partir d’aquell mateix l’instant, els aficionats culers comencem a treure el director tècnic que tots portem a dins. «Jo el vendria perquè ja l’hem amortitzat», apunta algú. «Jo només el vendria si l’oferta ens surt a compte», calcula algú altre. En realitat, és sorprenent que a aquestes altures encara no s’hagi patentat un Monopoly, versió Futbol Mundial, on tots podríem jugar a comprar i vendre jugadors, amb les seves clàusules de rescissió i els seus beneficis per cada títol de lliga. Caure a la casella d’«anar directe a la presó» indicaria algun contracte poc clar, i la sort dels daus ens permetria fitxar a cop de talonari, com un xeic àrab.

Per a molts els 33 anys d’edat de Mascherano són un argument a favor de traspassar-lo. És cert que les lligues distants, com les dels Estats Units, Austràlia, Dubai o la mateixa lliga xinesa, són com els casinos de Las Vegas per a les velles glòries de la música. Veiem aquestes lligues com una espècie de cementiris d’elefants, campionats on els magnats locals equilibren el talent de les estrelles en el seu ocàs amb el de les joves promeses del seu país. Encara que hi ha un fons de veritat en tot plegat, es tracta al mateix temps d’una imatge tòpica: ningú donava un duro per Paulinho, perquè venia precisament de la lliga xinesa, i de seguida vam comprendre que encara tenia molt de futbol per oferir. El mateix va passar amb David Villa, a qui els seus gols al New York City van fer tornar a la selecció espanyola.

A la pista de sortida

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Diuen que Mascherano es quedarà al Barça fins que Umtiti estigui recuperat, a finals de gener. És tota una cortesia, però amb l’argentí ja s’ha obert el mercat d’hivern, i sembla que aquest any al Barça hi ha ganes de tirar els daus. Malgrat els triomfs de Valverde i un joc més o menys sòlid, alguns jugadors no han aconseguit convèncer-lo i estan a la pista de sortida: Arda Turan, André Gomes... A partir d’aquí la llista pren un gir cap a la desconfiança excessiva: es parla d’Aleix Vidal, Denis Suárez, Gerard Deulofeu, fins i tot del lesionat Rafinha.... Noms que han jugat poc, però que han ofert alguns moments notables. És com si algú preparés el terreny perquè arribés alguna estrella (Coutinho), però ja sabem també que al mes de gener només es deixen fitxar els jugadors rebels, els cracs en hores baixes o els fenòmens pels quals sempre es paga massa.

Amb Mascherano o sense, és obvi que al Barça li faran falta un o dos centrals amb garanties, i potser acabem redimint una d’aquelles velles glòries que juguen a Bombai, Seattle o Melbourne. No se sap mai. Com que jugar al Monopoly és gratis, el director tècnic que viu en mi es planteja dos arguments. Primer no oblidar-se dels joves del Barça B –hi ha talent de sobres, només els falta la confiança que va tenir Umtiti–, i segon intentar pescar a les xarxes dels rivals directes. Al PSG, per exemple, hi ha l’alemany Draxler, a qui el seu entrenador Unai Emery té a pa i aigua. Ja sé que no és central, però ens aniria de perles. Per demanar que no quedi.