La meva enquesta

Ja els vaig parlar del senyor Antonio en les últimes eleccions autonòmiques. Dubtava de si aniria a votar, perquè tradicionalment molt votant emigrant, a les catalanes, s’abstenia. Però el senyor Antonio va acabar votant Ciutadans. I no va ser l’únic. El vaig veure dimecres passat amb més ganes de votar que el 2015. Ha viscut amb angoixa els mesos de setembre i octubre. Es torna a decantar per Arrimadas: li agrada que sigui de Jerez, que parli tan bé el català, que sigui l’única cap de llista dona candidata a presidir la Generalitat, però el va decebre que no se sabés la dada de l’atur a Catalunya. El senyor Antonio va acabar molt desencantat amb els socialistes, després de votar Felipe i Zapatero. Però reconeix que ara Iceta li fa peça, i això feia temps que no li passava amb cap socialista. «Ja veurem, Jordi».

El meu veí Francesc és convergent «de tota la vida», tan de tota la vida que no reconeix el seu partit per enlloc. Fins al punt que em va dir: «Votaré per Espadaler». «¿Tu, Francesc?». «He dit Espadaler, no Iceta, que consti». «Ja, ja, però si votes Espadaler, votes el PSC». «Voto Espadaler, i punt».

  

 A la Dolors no la veia des de l’estiu. Hem tornat a coincidir aquest pont al seu bar de l’Empordà. M’ha preguntat si és veritat que «per allà abaix» (referint-se a la zona de Catalunya per on visc) tanta gent votaria Ciutadans com diu a les enquestes. Ella seguirà fidel a Esquerra. No entén que hi hagi desertors del partit republicà que ara s’estiguin passant a l’«invent de Puigdemont». «¿Com és possible, amb la situació tan injusta per la qual passa Junqueras?». Mentre Dolors es desespera, apareix Damià, el seu marit, que té clar que s’ha de votar Puigdemont.  «És el president destituït pel 155». Dolors i Damià ja no votaran el mateix, tan il·lusionats com estaven tots dos a introduir el vot de la seva vida per Junts pel Sí. És com si la il·lusió hagués canviat de bàndol.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A l’oficina, doncs de tot, com a totes les feines. Un dels més joves ho té claríssim: no hi ha cap altra opció que la CUP, i se’n va aviat perquè té reunió amb el CDR del seu barri, menys actiu del que ell voldria des de l’última vaga. «Ja tornarem a armar-la després del 21, que es veu que ara no convé». Un altre, menys jove, fart de veure com han anat caient amb el procés les posicions híbrides, votarà els comuns, que tindran la clau per decidir qui governa (i serà un marró). No he trobat qui voti el PP, que potser torna a demostrar que l’únic vot ocult a Catalunya és el d’ells.

 Aquest ha sigut el meu mostreig. ¿Conclusions? No ho sé. Que Ciutadans es consolida, que Iceta puja i cau bé, que l’invent de Puigdemont és eficaç, i que a ERC se li pot fer llarga la campanya, però té molts fidels. El que els puc assegurar és que no he coincidit amb ningú que tingui intenció de no votar. I aquí sí que pot estar la clau de tot.