La recentralització incessant

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut el 2010 va simbolitzar un punt d’inflexió, però hi ha signes que desmenteixen el recurrent títol de l’Estat-més-descentralitzat-del-món. Aquest mite xoca amb un mapa competencial mutant i progressivament jivaritzat; uns pressupostos autonòmics amb creixents controls estatals utilitzats com a arma de control polític i un nivell rellevant de la despesa condicionada. Des del 2011 s’ha intensificat un procés de recentralització competencial i limitació de l’autonomia política i econòmica que se suma a problemes latents per la inacabada assumpció de la descentralització (Senat, sistema electoral, participació en la UE...). La crisi ha actuat com a facilitadora d’una part d’aquesta agenda recentralitzadora per la via de retallades en àrees competencials autonòmiques, el control polític central sobre els pressupostos i la pèrdua d’una eina clau per a la inversió productiva amb la bancarització del sector financer.

Tot i això, hi ha altres mesures desconnectades d’aquesta agenda, com les relatives al currículum escolar a la LOMCE, la submissió a autorització dels viatges autonòmics a l’exterior o la pràctica invisibilitat de la diversitat cultural i lingüística, que revelen una lògica de rebuig de la descentralització política i la diversitat.

Recórrer al Constitucional

Les fèrries directrius centrals sobre el pressupost i la taxa de reposició de l’ocupació pública –els dos principals instruments per a les polítiques autonòmiques– desactiven polítiques diferenciades. A més a més, les dues últimes legislatures han desencadenat una verdadera escombrada recentralitzadora en alguns àmbits clau, especialment en les competències lligades al benestar (la targeta sanitària, l’educació, la vivenda...) i l’activitat econòmica. Acompanyat d’un recurs sistemàtic davant del TC contra la legislació autonòmica per pal·liar els efectes de la crisi entre els més vulnerables (vivenda social, pobresa energètica, cobertura sanitària...). La voluntat estatal d’entrar en l’esfera de gestió cada vegada amb més freqüència provoca un «preocupant efecte corrosiu» sobre el mapa competencial, com ho recordava el vot particular a la STC 165/2016.

La competència estatal d’ordenació de l’economia ha estat utilitzada amb profusió per condicionar la legislació i sotmetre a control previ projectes normatius autonòmics. La Llei de Garantia d’Unitat de Mercat simbolitza aquest neocentralisme. Una mena de LOAPA bis amb superpoders per a la CNMC amb una doble cara desreguladora i recentralitzadora.

Aquestes legislatures també han estat caracteritzades per la fixació sense consens per part del Govern central de qüestions clau, com ara el repartiment dels objectius de dèficit o els mecanismes per a la responsabilitat per incompliment del Dret de la UE.

Puja la conflictivitat

L’evidència del grau de tibantor que ha provocat aquest tsunami centrípet està en les xifres rècord de conflictivitat davant del TC, tan sols comparables amb algun any d’Aznar o amb el començament dels anys 80. Una conflictivitat que coincideix amb un període de jurisprudència constitucional altament deferent amb les competències estatals i canviant respecte a sentències prèvies.  Malgrat tot, fins i tot aquells àmbits en què el TC ha sigut més favorable a les comunitats autònomes, el Govern central ha ignorat sentències, com amb la subhasta de medicaments andalusa, el repartiment de les ajudes socials amb el 0,7% de l’IRPF  o el tancament de les oficines catalanes a l’exterior, accentuant així la inestabilitat del repartiment competencial.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

D’altra banda, el pla institucional no és estrany a l’onada recentralitzadora. L’informe CORA va posar en marxa un raspallat de duplicitats en òrgans autonòmics de control de les estructures de poder i els drets dels ciutadans (defensors del poble, consells de comptes i consultius) que s’uneix la configuració exclusivament central dels principals òrgans constitucionals i organismes, en un clar contrast amb el que passa per exemple a Alemanya.

Resulta sorprenent que aquest panorama de profunda recentralització, d’arrels no només competencials, sinó també pressupostàries, institucionals i simbòliques, s’hagi produït sense que hi hagi una percepció generalitzada del grau de desfiguració del marc constitucional que implica. Una contrareforma, en definitiva, de les bases sobre les quals s’assenta l’autogovern, cada cop més limitat pel que fa a la seva autonomia política, per la volatilitat de l’espai competencial propi i per un control pressupostari incisiu, amb una perillosa deriva cap a una descentralització merament administrativa.