El declivi del patriotisme

Per donar rèplica als somnis sobiranistes que en el seu moment va alimentar el lehendakari Juan José Ibarretxe, José María Aznar va armar un «bloc constitucionalista» al qual va investir, per dotar-lo de més prestància, amb l’autoritat de l’expressió «patriotisme constitucional», un concepte que venia d’Alemanya i que havia popularitzat el seu intel·lectual més destacat, Jürgen Habermas. La veritat és que si haguessin entès el context alemany del terme no haurien invocat el seu patronatge tants entusiastes espanyols. Perquè del que en realitat es tractava era de qüestionar el patriotisme. En aquells anys 80 Alemanya va entendre que havia arribat el moment de preguntar-se què significava el seu passat nazi o, més exactament, en quina mesura un esdeveniment com l’Holocaust jueu contaminava la identitat alemanya. Habermas, i molts altres, defensaven la idea que allò va suposar una ruptura irreparable. És veritat que Alemanya podia fer gala d’una gran història, però els camps d’extermini obligaven a deposar tota forma d’orgull nacional. L’única cosa per la qual tenia sentit treure pit era pel fet de posseir una Constitució democràtica que… va ser imposada pels aliats. L’expressió «patriotisme constitucional» era així bastant irònica, un matís que va passar desapercebut en el (mal) ús que aquí es va fer d’aquest tòpic. Orgullosos, però del que tenien prestat.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Ara torna a parlar-se de partits sobiranistes enfrontats als constitucionalistes. Al que no renuncien els uns i els altres és a ser patriotes, és a dir, a una identificació total amb el que entenguin per nació. El patriotisme no repara en les despeses. Si considera, seguint Horaci, que «és dolç i honrós morir per la pàtria», ¿per què no sacrificar una mica de benestar, convivència o seny si al final salvem el que dona sentit a la vida del poble? Caldria veure si val la pena. Brecht es preguntava en el poema Qüestions d’un obrer que llegeix si van ser reis els que van construir les set portes de Tebes o els que van arrossegar les pedres per construir les piràmides o els arcs de triomf. No. Els senyors no es taquen les mans ni envien els seus fills a les guerres. Qui ha fet girar les rodes de la història ha sigut la gent del carrer i no aquelles figures abstractes que ens demanen fins i tot el sacrifici de la vida.

Continua sent inexplicable per què el culte i laic Occident rendeix tals honors a la nació o a la pàtria. Diuen experts, com ara Hegel o Lefort, que perquè hem transferit a aquestes figures polítiques atributs divins. Això ho explicaria una mica però no justificaria res, perquè la relació entre individu i Estat o Nació o Pàtria és cada vegada més difusa. Vivim en un món globalitzat i per això estem travessats per múltiples identitats, i quan hi ha dues lleialtats polítiques s’ha acabat l’èpica patriota. El mestissatge amplia l’horitzó i dilueix els absoluts. Ho saben els emigrants o exiliats, però també qui hagi viscut intensament en un altre país diferent del seu. El patriotisme cotitza a la baixa.