Prendre's seriosament la Catalunya dels tres blocs

Malgrat l'aparent fractura en dos, resulta més rigorós analitzar la divisió del sentiment nacional a Catalunya al voltant de tres terços imperfectes. El procés sobiranista ha polaritzat i ha segmentat la societat, però l'agra conjuntura actual no ha pogut esborrar una estructura sociopolítica més complexa que es va anar conformant en l'últim quart del segle XX a partir dels trets col·lectius d'identitat, ús de la llengua i aspiracions d'autogovern. 

El primer grup seria una mica més gran que els altres, ja que s'acosta al 40% de la població, i és el que se sent exclusivament o predominantment català (hegemònic en el món rural i les classes mitjanes-altes de les ciutats). En el pol oposat s'ubicaria el 30% eminentment espanyol (descendents dels immigrants arribats d'altres regions i concentrat als barris populars de les àrees urbanes). I, per fi, hi hauria un altre segment també al voltant del 30% amb una identitat mixta i usos bilingües més autèntics.

El bloc intermedi, el més perjudicat

Entre els anys 1980 i 2010, la importància d'aquest últim grup va permetre que les institucions estiguessin en mans de dos partits pragmàtics (CiU i PSC) i fins i tot que dominés l'eix esquerra-dreta sobre el nacional. No obstant, com que el món nacionalista es caracteritzava per participar més (sobretot en les eleccions autonòmiques) i com que sempre ha existit una hegemonia ideològica catalanista entre les elits, es va anar implantant cert biaix que deixava el grup de sentiment més espanyol infrarepresentat al Parlament. Almenys la meitat de l'electorat socialista s'adscrivia a aquest perfil sociològic, però com que el PP li quedava molt a la dreta, preferia seguir confiant amb poc entusiasme en la marca catalana del PSOE.

en mans de dos partits pragmàtics (CiU i PSC)

Però quan fa cinc anys el procés va venir a interrompre abruptament la tradicional dinàmica més o menys centrípeta i pactista, va ser el bloc intermedi el que va patir més danys. Gairebé tots els antics votants moderats de CiU van acompanyar la radicalització dels seus líders cap a les opcions de ruptura representades per ERC i PDECat, mentre Ciutadans es convertia en un pol d'enorme atracció per omplir el forat d'oferta electoral insatisfet pel PSC. El gran canvi que va suposar passar de certa competició ideològica a la nítida fractura nacional va fer augmentar el primer dels grups (amb un independentisme molt mobilitzat fins a tocar el 50%) alhora que la suma de PP i Ciutadans aconseguia anar atraient aquell 30% espanyolista. 

La reducció d'espais resultant va deixar el PSC, ICV-comuns i una raquítica Unió defensant les tesis pròpies del bloc intermedi, que, si bé abans era el més ben posicionat, ara quedava molt perjudicat. I ho feia tant en termes quantitatius (el 2015 tot just va aconseguir atraure el 25% dels vots) com qualitatius (perquè el frontisme identitari li dificultava molt influir o articular pactes).

Aprendre dels errors del passat

La proposta de Miquel Iceta per a aquestes eleccions consisteix a eixamplar el seu grup fins que torni a suposar, almenys, un terç de l'electorat. Si, en paral·lel, l'independentisme anés reculant fins al 40% del vot o fins i tot menys, aquell catalanisme moderat podria convertir-se en eix imprescindible sobre el qual bascular els possibles governs futurs. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L'estratègia és sens dubte intel·ligent, però el PSC sembla no haver après dels errors comesos en el passat i que tant van contribuir a l'aparició i auge de Ciutadans. La impressió és que el vell biaix cap als postulats nacionalistes segueix dominant la seva definició programàtica. Certament, existeix una discrepància seriosa amb l'independentisme, però també un esforç per comprendre'l, fins al punt d'assumir pràcticament totes les seves demandes tret de la secessió. En canvi, la relació amb el grup de nítid sentiment espanyol està molt menys treballada i fins i tot s'incorre en l'autoengany de suposar-lo satisfet amb l''statu quo' de la relació Catalunya-Espanya, cosa que no és en absolut cert quan es tracta del projecte nacional impulsat per la Generalitat i el seu reflex en els usos lingüístics, l'educació o els mitjans de comunicació. 

Si Iceta vol de debò aprofitar la seva identitat transversal i convertir-se en el referent dels consensos entre les diferents Catalunyes, ha d'empatitzar amb les frustracions dels dos pols. En resum, ha de pensar menys en els centenars d'antics dirigents del PSC que avui prefereixen opcions nacionalistes i fer-ho més en els centenars de milers d'antics votants que ara recolzen Ciutadans.