Catalunya i la 'corba del somriure': seu empresarial i valor afegit

A mitjans dels anys 90, el fundador de l'empresa d'ordinadors Acer, Stan Shih, va analitzar la rendibilitat de la seva companyia i va comprovar que, a mesura que es desenvolupava la tecnologia informàtica, la rendibilitat dels processos bàsics de fabricació i acoblament era cada vegada més baixa. Per contra, els processos previs –recerca, patent de nous components, disseny de producte– i els posteriors –branding, màrqueting, distribució i servei postvenda– eren cada vegada més rendibles. Quan va dibuixar en un paper l'evolució de la rendibilitat en funció de la fase del producte, el resultat va ser una corba en forma d'u.

Des d'aleshores es coneix com a corba del somriureel fenomen pel qual, en molts sectors –en especial els intensius en tecnologia–, el valor afegit i la rendibilitat es concentren en les fases del producte prèvies i posteriors a la fabricació, que passa a ser l'element més tangible però menys rellevant del procés productiu.

El paradigma de la fabricació de l'iPhone

Això no vol dir que la indústria ja no sigui font d'ocupació o de valor afegit, sinó que, en un món de cadenes de valor globals, es configura no tant com un bloc sinó com un complex d'elements dispersos en què els serveis vinculats poden ser tan importants com els mateixos béns.

Així, als anys 60, un país que produïa un televisor hi portava a terme totes les fases de la producció. Avui dia, comprar un iPhone d'Apple dissenyat als EUA suposa la importació i acoblament a la Xina de més de 17 components de cinc països abans de ser enviat. Però el made in China no ens ha d'enganyar: la seu dels EUA es queda amb més del 60% del valor afegit, i la Xina, amb tot just el 5%.

Aquesta corba del somriure no es dona en totes les indústries, però sí en els sectors més intensius en tecnologia, R+D i disseny –on les patents solen ser importants–: empreses tecnològiques, de moda, calçat esportiu, químiques, farmacèutiques, biotecnològiques o serveis d'alt valor afegit, com banca o assegurances.

No hi haurà salaris industrials com els dels 60  

Les implicacions de política industrial són evidents: un centre de producció –tret d'excepcions, com ara indústries metàl·liques– pot ser avui menys interessant que la seu d'una multinacional amb un alt component de coneixement o serveis accessoris (la baralla per la segona seu d'Amazon n'és un bon exemple). I és que un alt valor afegit implica alts salaris, que avui dia absorbeixen investigadors, dissenyadors i responsables de logística i màrqueting. La fabricació en si, amenaçada per la deslocalització i l'automatització, ja no pagarà mai als seus empleats –especialment als menys qualificats– salaris com als 60, quan generava un alt valor afegit.

Tota aquesta anàlisi és aplicable a l'èxode empresarial recent de Catalunya derivat de la incertesa i les tensions secessionistes, ja que, en la mesura en què es desplaci la seu de direcció efectiva a altres comunitats autònomes, és molt probable que també ho facin les activitats d'alt valor afegit. Dit d'una altra forma: si una empresa intensiva en tecnologia se'n va de Catalunya, que hi mantingui només la planta productiva serà un magre consol.

El més preocupant és que, entre les 3.000 empreses que han anunciat que marxen, moltes són intensives en coneixement: farmacèutiques o biotecnològiques (Laboratoris Ordesa, Pangaea Oncology, Indukern, Oryzon o Uxafarma), de telecomunicacions (Eurona, Cellnex), tèxtils (Dogi) o químiques (Inkemia); i també serveis de banca (CaixaBank, Banc Sabadell) o assegurances (Zurich, Axa o Catalana Occident), la rendibilitat de les quals avui dia ja no està vinculada al negoci tradicional de sucursals sinó a la banca digital i d'inversió, assegurances i productes fets a mida, lluny de la part central de la cadena de valor.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Així doncs, qui cregui que el trasllat de seus d'empreses tecnològiques o de serveis d'alt valor afegit no tindrà efectes sobre el coneixement, el creixement, el PIB, els salaris i l'ocupació a Catalunya està cometent un greu error: l'error d'interpretar l'economia del segle XXI amb claus del segle XX. Perquè en aquests sectors la seu pot endur-se gran part de la cadena de valor més rellevant.

L'anomenada revolució dels somriures està generant una incertesa empresarial que, enfrontada a la realitat de l'èxode empresarial i a la corba del somriure, pot acabar amb la prosperitat econòmica de Catalunya convertida en una trista ganyota de desesperació general.