La cita del 21-D
Marx a les golfes
L'espai que abans ocupaven la dreta i l'esquerra l'ocupa ara la identitat, que és la ideologia que s'imposa
Treballs a Berlín per moure l’escultura de Karl Marx del seu lloc original a causa de les obres del metro. /
A l’antiga seu del PSC, al carrer de Nicaragua de Barcelona, abans hi havia una foto de Karl Marx penjada a la paret. A la paret d’un soterrani. Si algú deixava la porta entreoberta, la foto treia el cap de la seva clandestinitat com si volgués dir-te alguna cosa. Allà estava Marx, envellit i emmarcat igual com ha quedat el debat ideològic. Ara es porta una altra cosa que no cap en un programa electoral, un altre marc, pel qual el PSC s’acosta al que quedava d’Unió malgrat que, en el terreny ideològic i en teoria, no tenien res a veure. Altres d’Unió van fer el mateix viratge a Esquerra i l’ex primer ministre socialista francès Manuel Valls es deixa caure en un míting de Ciutadans. «L’esquerra pot morir si no es reinventa», va dir Valls fa tres anys. Cridarien l’atenció les noves parelles si no ho haguessin sigut més aquelles que ja vam veure, amb la llista que va agrupar a Esquerra Republicana i Convergència o el fet que fos la CUP la que sostingués un president del PDECat. Existeix una singularitat catalana en les barreges. Pedro Sán-chez ho va intentar durant la seva investidura però no li va sortir: «Estem obligats a barrejar-nos, hem de fer mestissatge ideològic. Descobrirem que el mestissatge enriqueix, mentre que la uniformitat empobreix». Va escollir una paraula diferent i buscada, mestissatge, amb uns ressons que tornaran després d’una campanya tan identitària. La ideologia gairebé no explica res i per això explica tant, perquè l’espai que abans ocupava la dreta i l’esquerra l’ocupa la identitat, que és la ideologia que s’imposa. Potser aquest és el canvi que s’ha produït en el procés, que els programes electorals són els candidats en si i les ideologies són les emocions. No calen ni les promeses.
Els mitjans intenten –poc, segur– radiografiar com ha canviat Catalunya en el que, segons les enquestes, preocupa més els votants: la desocupació i la desigualtat o el deteriorament dels serveis públics, per citar-ne alguns. No fa tant d’aquelles campanyes catalanes que anticipaven per on anirien després els debats ideològics del conjunt d’Espanya, perquè aquí es va polemitzar primer sobre privatització, retallades, polítiques d’immigració. En ocasions, els candidats llancen propostes sobre el model social però el seu discurs i l’agenda –d’acord, aquí hem de veure els mitjans– se’ls enduen les quinieles sobre el pròxim Govern. En aquest moment és el que són, quinieles. Enquestes, quinieles i una moleskine. En això ens tenim. Amb menys, s’han fet sèries d’èxit en la televisió, però potser la política necessiti alguna cosa més.
Convivència al carrer
Sánchez va parlar en el seu moment de mestissatge ideològic. Aquella singularitat, Catalunya l’ha assumit. Davant el risc que es repeteixin les eleccions, es presentarà per als partits el repte d’escapar-se de la lògica de blocs i explorar el mestissatge identitari, cosa que ja existeix i a la qual cosa s’acostuma a anomenar convivència. Al carrer es dona. Malgrat totes les fractures i les ferides obertes, que són evidents, se segueixen veient exemples diàriament. El que passa és que per adonar-se’n cal mirar al carrer. I trepitjar-lo. Cosa que implica una mica més que aprendre’s de memòria les dades de l’atur.
