Front democràtic

Les eleccions del 21-D se celebren en un context de gran dificultat per a l’independentisme. No només per les conseqüències de l’acció repressiva de l’Estat, sinó també pel pes dels propis errors. La denúncia de l’autoritarisme no hauria d’anar en detriment d’un exercici d’autocrítica. 

    

El capital acumulat durant l’1 d’octubre i la posterior aturada de país del dia 3, on per primera vegada indepes i autodeterministes van compartir espais de lluita, eren un bon punt de partida per articular un front ampli en defensa de les llibertats, els drets civils i l’autodeterminació. Però els partits indepes han repetit amb l’1-O el mateix error del 27-S: creure’s més forts del que realment són. El referèndum va posar en qüestió el règim del 78, però el context en què es va dur a terme i el resultat –40% de participació– no eren un aval prou sòlid per una declaració unilateral d’independència. 

    

La DUI del 27-O no va tenir efectes: ni el govern va intentar implementar la República ni tampoc l’ANC, Òmnium o els Comitès de Defensa de la República –amb una forta influència de la CUP– van sortir al carrer per mirar de fer-la efectiva. Els partits independentistes van preferir un gest simbòlic –amb enormes costos personals, sobretot per als qui són a la presó– que arriscar-se a plantejar altres escenaris que poguessin ser interpretats com un pas enrere. 

    

Tanmateix, si no hi hagués hagut DUI, l’independentisme, partint d’un relat de defensa de la democràcia i dels drets civils, potser hauria pogut articular una aliança estratègica que desbordés el seu propi cercle, interpel·lant el món dels Comuns i part del PSC. Això li hauria permès entomar en clau ofensiva uns comicis que podria haver convocat el mateix Govern. Ara, en canvi, el que tenim és un escenari de desorientació sobiranista, els partits constitucionalistes disparats, i els Comuns laminats per la lluita interblocs. 

    

Del 21-D difícilment en sorgirà una majoria viable. Si els partits independentistes no sumen 68 escons, necessitaran l’abstenció o els vots dels Comuns per investir un president. Posar d’acord 4 partits en un context de normalitat ja seria complex. En l’actual moment, requerirà altes dosis de filigrana. En el camp constitucionalista, Ciutadans només estaria en situació de governar si posa d’acord no només el PP i el PSC, sinó també els Comuns. A priori sembla un escenari difícil. Per això no hem de descartar un hipotètic bloqueig i la convocatòria forçosa de noves eleccions. 

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

    

Si l’independentisme vol seguir sent l’actor polític central a Catalunya haurà d’assumir que hem entrat en una nova fase, que estarà marcada per les con­seqüències d’una repressió que s’anirà allargant en els anys. En aquest context, seria bo deixar de banda les solucions màgiques i treballar per arribar a bastir un front democràtic en defensa de les institucions, contra el 155 i la repressió i per l’assoliment d’un referèndum efectiu. Això pot implicar renúncies en el present, però també assentar els fonaments del futur.