Tres noies

Els primers comentaris que s’han escrit a les xarxes sobre Les noies de Mossbank Road, a la Sala Villarroel, parlen de «generositat». També hi ha grans elogis a les actrius i, per descomptat, a Sílvia Munt, la directora del muntatge, però la nota més destacada és «generositat». És una bona manera d’entendre el teatre. L’espectador percep que, a l’escenari, sobretot hi ha tres grans virtuts. Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura són tres dones que es coneixen de joves i comparteixen un apartament d’estudiants. Es fan amigues, cadascuna des de la seva pròpia talaia a l’hora d’observar el món i de participar-hi. Riuen i s’enfaden i s’emocionen i exploten i s’entotsolen i participen de les alegries i les misèries de les altres. De les tragèdies també. Van construint allò que és tan difícil i tan preuat: una amistat que supera el pas dels dies i la distància de les milles i que es concreta, amb energia, dinamisme, pell i profunditat, en un teixit que s’ha anat trenant sobre l’ordit del lligam sentimental. 

L’espectador, deia, veu a l’escenari tres actrius que actuen de manera fèrtil, noble i despresa. Generosa. Virtuts que creen la possibilitat d’un món compartit i en el qual cada una d’elles s’ofereix a l’altra per bastir la petita història d’unes vides que són com la de qualsevol de nosaltres. «És per anar-hi amb les amigues», deia una noia. I amb els amics, hi afegeixo. Els que sempre són allà on cal.