Josep Maria Maycas: "El meu àngel de la guarda està viu i es diu Robert"

Aquest és un conte anticipat de Nadal. Josep Maria Maycas va demanar al seu col·lega Robert Manrique (a la foto, difuminat) que li canviés el torn a la carnisseria d’Hipercor el 19 de juny de 1987. Era cinturó negre de karate i aquella tarda un prestigiós mestre d’arts marcials feia una classe que no volia perdre’s per res del món. «No hi ha problema», va sortir al rescat Manrique. A les 16.08 hores, ETA va fer esclatar 30 quilos d’amonal al pàrquing. Va matar 21 persones i en va ferir 45 més, entre les quals podia haver estat ell. Però havia canviat el torn.  

–Vaig acabar la feina a les 14.15. Va venir la nòvia, vam fer unes compres al mateix híper i en vam sortir a les 15.30. Jo me’n vaig anar a casa, al Poble-sec, a canviar-me. De sobte van trucar a la porta escandalosament, vaig obrir i la veïna em va dir: «¡Ai, Josep Maria, sort que ets aquí!». Així ho vaig saber.

–¿Com va reaccionar?

–No recordo res.

–¿Res de res?

–Només que l’endemà vaig tornar a Hipercor i, sobre el taulell, vaig veure el tros de llom i els tres o quatre talls que el Robert havia tallat per fer llibrets. La segona cosa que recordo és veure’l a l’uci de la unitat de cremats de la Vall d’Hebron a través d’un vidre. Excepte aquestes dues coses, la ment se’m va quedar en blanc. Fins avui.

–Li van fer netejar l’escena de l’atemptat, com a la resta de treballadors.

–M’ho han explicat, però no recordo haver agafat cap escombra. Només sé que vaig desaparèixer d’allà. Em vaig mudar a Granollers. El 1996 vaig ser testimoni en un judici del Robert contra Hipercor. Tampoc ho recordo.

–Després ¿no es van buscar més?

–Jo el veia a la tele i en algun diari. Sabia que estava bé. I 10 anys després de l’atemptat, ens vam trobar a l’aeroport.

–¿Què es van dir?

–Ens vam reconèixer a l’instant. «¿Com estàs?», em va preguntar. «Fet una merda, tio», li vaig respondre. Ens vam asseure a parlar i fins avui. En algun moment crec que li vaig dir: «No sé si he de demanar-te perdó». 

–Sap que no té culpa.

–Al principi en sentia. Sobretot per la seva dona, que tenia dos fills. Quan es va publicar Pido la palabra (2009), el llibre de Goyo Martínez sobre les víctimes d’Hipercor, el Robert em va posar en la dedicatòria: «Mai un favor entre amics ha ajudat tanta gent».

–Manrique ha ajudat centenars de víctimes del terrorisme, sí.

–Jo no hauria fet el que ha fet ell. El meu àngel de la guarda està viu i es diu Robert.  

Manrique –un dels protagonistes de l’exposició La ferida d’Hipercor, inaugurada ahir a la Fabra i Coats– està present en l’entrevista i treu ferro a l’assumpte. «¿Sap com el presento a un tercer? –intervé–. Com el fill de puta que em va canviar el torn». I tots dos riuen com fa 30 anys darrere del taulell.

–¿Què va ser de la seva vida, senyor ­May­cas?

–Vaig treballar a Costa Angelet, un magatzem frigorífic de carn de Vilanova del Vallès, però m’interessava la música –els caps de setmana treballava de DJ– i vaig entrar de comercial a Warner Music.

–Quin canvi. ¿Va conèixer estrelles?

–Vaig entaular relació amb Alejandro Sanz quan va treure el disc Pisando fuerte (1991), i vaig conèixer Lou Reed –un dels meus ídols–, AC/DC, els R.E.M, Bertín Osborne... Anava a concerts i tenia accés a discos. Ara estic prejubilat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

–Té al davant el seu àngel i és Nadal, ¿què li diu?

–Sempre li dic el mateix: «Per tu, el que faci falta».